“Ser pare et fa perdre les manies”

Jo volia una nena i no em preguntis per què. Si m’hagués sortit un nen, potser ara t’estaria dient el contrari. Però de veritat que volia una nena i estic flipant. De fet jo era un antinens i un antipares de nens, per pesats, i m’he convertit en el que odiava.

¿No imaginaves que ser pare ja era això?

Recordo el curs prepart. Tothom es presentava i explicava com es diria el fill, com naixeria, si li donarien pit. I nosaltres no sabíem res de res. Era còmic perquè no teníem res previst. Els altres pares reien i la monitora va dir: “No rieu, perquè aquells que ho teniu tot previst al final us sortirà tot d’una altra manera”.

Què més t’ha sobtat?

Abans de ser pare era pro Estivill, és a dir, conductista. I al minut 1 de ser pare vaig canviar radicalment la manera de pensar. Ja veus que en això dels fills canvio sovint de camisa. En tot cas, cal sentit de l’humor.

Tot això ho expliques en els teus dibuixos al Vadepares

He llegit molts llibres i crec que al final, malgrat el que diguin uns i altres, el que val és el que et diu la criatura.

Treballes a casa i pots fer de pare moltes hores.

La meva dona, que és mestra, diu que no escolaritzaria ningú fins als set anys. Ara bé, per fer això has de ser conseqüent i donar al nen tot el que et demana. Mira, la meva relació amb la Mariona passa per parlar de com treballo.

Parla-me’n.

Et diria que la Mariona m’ha fet més bona persona. La meva filla m’ha tret de sobre moltes tonteries. I és que jo estava carregat de manies. Ara quan treballo, vaig directament al tema. No m’entretinc. La meva manera de treballar ha millorat i els meus dibuixos són més directes. No dono tantes voltes a tot.

Ho entenc.

Abans jo era molt transcendental en tot. Era un pesat de collons. Ara potser ho segueixo sent, però sense tanta tonteria. M’agrada molt la filosofia i, de fet, llegeixo més que no dibuixo. Segueixo pensant en el perquè de les coses i en el sentit de tot plegat. Però quan tens un fill, de sobte, entens moltes coses sense necessitat de teoritzar-les.

Cert.

A més, després d’haver sigut pare, quan treballo per a nens, sóc capaç de fotre més canya.

Explica-m’ho.

He descobert que quan treballes pensant en el que agradarà als nens l’únic que fas és produir coses idiotes, coses que no els interessen gens. Justament és al revés. No sé si m’explico.

Els nens volen coses reals, no coses per a nens.

No volen les coses mastegades. L’altre dia estava mirant pel·lícules antigues de Disney i em vaig adonar de la manera tan mastegada com donem ara les coses als nens, amb quilos i quilos de sucre. Abans les històries eren més dures i directes.

Hi ha un políticament correcte i també un infantilment correcte.

Els nens volen entendre el món real, no que els expliquis bajanades. Els nens volen entendre com funcionen les coses de veritat, com funciona tot.

Què et fa por?

Doncs que arribi un moment en què pugui perdre tota la fantasia que la meva filla està generant de manera espontània. Estic molt atent per fer que perduri al màxim tota aquesta expressivitat. Em fa por que això es perdi i estic segur que, d’una manera o altra, es perdrà. Mira, jo vaig molt per escoles i, fins als set o vuit anys, els nens participen de manera entusiasta en tot. Però a partir d’una determinada edat els nens es tanquen, tot els fa vergonya.

Què t’ha fet riure, últimament?

L’altre dia, a la cua del supermercat, hi havia un noi i la meva filla diu: “Mira, papà, aquest senyor té pits, com tu”.