La Mila (9 anys), el Marçal (7 anys) i el Gil (2 anys) viuen en una casa a Roda de Ter (d'uns 6.000 habitants) amb els seus pares, l'Anna Roca i el Carles Vizcaino, que treballen a la veïna Vic. Tres dies a la setmana, la mare els porta a l'escola amb cotxe, però n'hi ha dos que la Mila i el Marçal se n'hi van sols caminant, mentre que la mare sempre porta a la llar d'infants el germà petit, que entra a les 8 del matí. Els dos dies que el Marçal i la Mila se'n van sols a l'escola caminant, ho tenen tot controlat. Les distàncies entre l'escola Mare de Déu del Sòl del Pont i casa seva són curtes. A més, els pares els deixen preparat l'esmorzar. Quan falten 20 minuts per a les 9, surten de casa per anar a buscar una veïna, que també fa el mateix recorregut que ells. A la tarda, els acostuma a anar a buscar la mare a l'escola, però hi ha dies que la Mila, la germana gran, també torna cap a casa caminant.
Si fa bon temps, que a l'hivern vol dir si no fa molt de fred, quan surten de les activitats extraescolars es queden al parc a jugar. Davant de casa seva hi tenen un descampat, on poden jugar a pilota. Si no, a l'hivern el més habitual és anar a casa dels amics. Els divendres a la tarda, la Mila s'ha organitzat amb unes amigues per anar a casa d'una d'elles. Fan una roda de visites, de manera que un cop a la setmana toca una casa diferent.
Els avis viuen davant de l'escola dels néts, en una masia gran, amb gossos. Quan algun dels tres néts està malalt, els avis el cuiden. També els van a buscar a la tarda si la mare no hi pot arribar a temps per la feina. A més, dos cops a la setmana els tenen a dinar. No cada dia, perquè n'hi ha un que ho fan a casa dels avis materns, que viuen a Manlleu. Els altres dos dies, els nens dinen a l'escola. A les tardes és temps d'extraescolars i, quan tenen una estona, i sempre que el temps ho permet, juguen al carrer.
Els caps de setmana, és el moment de les excursions per Osona i pel Ripollès. Hi van a buscar bolets, pinyes i sobretot a caminar. "Quan volem que caminin força, quedem amb altres amics amb criatures per fer tots junts l'excursió -diu l'Anna-. O, si no, anem a casa dels avis materns, a Manlleu, que tenen un cavall i que porten les criatures d'excursió dalt d'un carro". De tant en tant, "molt de tant en tant", precisen els pares, fan "una barcelonada". És a dir, baixen a Barcelona per fer-hi alguna activitat. Han anat al CosmoCaixa, al Museu Blau, a l'Aquàrium i ara estan pensant de baixar a la ciutat per veure-hi l'ambient de Nadal, per visitar la Fira de Santa Llúcia. "Ens fa molta mandra anar-hi, la veritat, perquè ens tira més anar a la muntanya", diu l'Anna. A més, a la comarca, entre Vic i Torelló, també els arriba força oferta cultural per a les criatures.
El pròxim repte que tenen la Mila i el Marçal és anar a comprar sols. "Tenen edat per fer-ho però tots dos són vergonyosos de mena i per això encara no s'hi han estrenat", comenten els pares.
Ritme urbà
Mentrestant, a Barcelona, hi viuen el Guillem (7 anys), el Sergi (4) i el Cai (2), que són cosins segons de la Mila, el Marçal i el Gil. Es veuen poc, perquè el dia a dia el tenen farcit d'activitats diferents. L'Anna Ferrer, la mare, porta i recull els tres fills a l'escola Patufet cada dia caminant. Triguen entre mitja hora i tres quarts d'hora, "però és més fàcil fer-los caminant que amb cotxe", diu l'Anna.
Al migdia, el Guillem i el Sergi dinen a casa mentre el germà petit, el Cai, ho fa a la llar d'infants. La mare els torna a portar a escola a les tres de la tarda i torna a casa poca estona, perquè a les quatre surt de nou per anar a buscar el Cai, que plega de l'escola a un quart de cinc. I a les cinc surten els fills grans. És, aleshores, el moment de les extraescolars. Quan no en tenen es queden amb els companys de classe en una plaça de Gràcia per jugar a pilota o canviar cromos. I cap a quarts de set, cap a casa. No són gaire d'anar a casa d'amics. "Prefereixo convidar amics a l'hora de dinar, perquè és més fàcil, i així també poden jugar una estona a casa", comenta la mare.
Els caps de setmana la família els dedica a passejar per Barcelona. Els dissabtes, agafen els patinets i se'n van al Port Olímpic. Els diumenges, s'estan en una placeta del barri. Els pares prenen un cafè mentre les criatures hi juguen. Un cop cada quinze dies, visiten els avis, que viuen a Torelló.
L'Anna Ferrer creu que d'aquí dos o tres anys deixarà que els fills grans vagin caminant sols a l'escola, perquè la infraestructura de barri on viuen, Gràcia, ho permet.
Qualitat de vida
A l'hora de valorar la vida saludable en una població rural i un altre tipus de vida a ciutat, el codirector del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental, Jordi Sunyer, explica que en salut mai no hi ha un únic factor de risc. "La contaminació atmosfèrica en pot ser un, però també ho és l'alimentació, per exemple". Per la seva banda, la sociòloga Marina Subirats assegura que les formes de vida a ciutat s'han estès a les rurals, perquè uns i altres "han perdut el carrer, que ja no és segur sense la supervisió adulta, perquè hi passen cotxes". És a dir, els nens que viuen en pobles s'han adaptat als ritmes de ciutat. Tot i això, hi ha situacions dels entorns rurals que no s'aprenen a ciutat, com viure la natura o el contacte directe amb animals. "Els de ciutat han d'anar a la muntanya un dia. Per molt que a ciutat tinguin un jardinet, els és difícil copsar el cicle de la natura".
Tradicionalment, als entorns rurals la comunitat era més forta, perquè era més petita, i "en certa manera assumia també l'educació de les criatures". "A les ciutats, en general, no ens n'ocupem, perquè pensem que no és cosa nostra, i passem de llarg", diu Subirats. "Jo mateixa no conec ni les persones que viuen a la meva escala", diu la sociòloga, autora del llibre Barcelona, de la necessitat a la llibertat (Ed. Avenç). "Sovint passa que a la ciutat enyorem el camp, el representem idíl·licament", però cal dir que tant un lloc com l'altre tenen avantatges i desavantatges. "A la vida rural, amb comunitats petites, hi ha control social". Tothom opina sobre el que fa l'un o l'altre, cosa que "pot arribar a avergonyir els parents". En canvi, a la ciutat tothom fa la seva vida sense preocupar-se de com ho fa el veí.