El miracle de la cirurgia fetal

Era la setmana 20 de l'embaràs. La Brigitte Brunet va anar sola a fer-se l'ecografia. Se sabia ben bé el protocol. Dues filles anteriors li havien donat el màster en embarassos. El Jenaro Miguel, el pare, estava treballant. Els feia molta il·lusió la tercera criatura.

El que havia de ser una ecografia rutinària es va convertir en un malson. A la Brigitte li deien que el fetus tenia una malformació evident. "En tinc molt mal record, perquè penso que m'ho van dir de mala manera", comenta la Brigitte. "Em van explicar que l'embaràs no podia tirar endavant". La Brigitte havia anat sola a fer-se l'ecografia. La mare ho repeteix una vegada i una altra i s'emociona quan ho explica. Era el tercer embaràs. Cap de les dues primeres criatures havia tingut res. Els pares eren sans. La família, també. Cap antecedent de cap malaltia.

Al cap de pocs dies, la parella, el Jenaro i la Brigitte, anaven a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona. Els atenia la doctora Elena Carreras, cap de medicina maternofetal i codirectora del programa de cirurgia fetal. "Ella ens va explicar exactament què li passava al nen". Tenia espina bífida, és a dir, la columna vertebral del fetus estava oberta i, per tant, la medul·la òssia estava abocada a l'exterior. I, per consegüent, a mesura que avancés l'embaràs, el contacte de la medul·la amb el líquid amniòtic i amb les parets uterines faria que la criatura naixés amb dèficits nerviosos a la part inferior del cos, que implicaria dificultats a l'hora de caminar i fins i tot problemes d'esfínters.

"La doctora ens va donar tres solucions. La primera era avortar; la segona era operar-lo tan bon punt naixés, i la tercera era aplicar-li cirurgia fetal, és a dir, operar-lo dins de la meva panxa", explica la mare. El Jenaro i la Brigitte van valorar les tres opcions i es van inclinar per l'operació al fetus. "Ens ho vam pensar molt, perquè sabíem que seria la tercera intervenció quirúrgica d'aquest tipus que l'Hospital de la Vall d'Hebron practicaria". Després de moltes proves prèvies, la Brigitte entrava al quiròfan.

Innovació mèdica

Ara intervé la doctora Elena Carreras. L'operació consistia a fer una incisió a l'úter, com si fos una cesària, exposar a l'aire lliure la part inferior de la columna del fetus i corregir el defecte, que vol dir col·locar damunt de la seva columna vertebral una placa que permetés el creixement natural de la pell per sobre. Després es tornava a col·locar el fetus a dins i es tancava la panxa de la mare. Tècnicament, "és la reparació intrauterina de l'espina bífida", diu la doctora Carreras. I afegeix, davant la cara de sorpresa de la periodista que l'entrevista, una servidora: "És força increïble, sí, perquè és una operació d'un alt nivell de complexitat, que només fem a l'Hospital de la Vall d'Hebron". La cirurgia fetal es practica a la Vall d'Hebron des del 2000. Des de llavors, hi intervenen uns 50 casos a l'any. Segons la doctora Elena Carreras, la Vall d'Hebron hi ha arribat "gràcies als avenços de la tecnologia, però també gràcies al coneixement de les malalties i sobretot gràcies a un equip multidisciplinari d'especialistes que treballen coordinadament".

Continuen la Brigitte i el Jenaro, amb qui parlo en una consulta del mateix Hospital de la Vall d'Hebron. L'operació va ser un èxit. La Brigitte sortia del quiròfan i s'estava 10 dies a l'UCI. Després l'enviaven a casa amb el requisit que fes repòs. "És fàcil de dir, però a casa m'esperaven dues xiquetes, que reclamaven poder estar amb la mare". Un dia, a casa, va començar a tenir pèrdues i a l'hospital li van dir que havia de fer repòs absolut i que s'hi havia de quedar ingressada. Tampoc no la deixarien avançar gaire en l'embaràs perquè hi havia perill que la cicatriu es trenqués amb la dilatació de la panxa. A la setmana 34 li programaven la cesària. La tercera de la seva vida.

El 21 de febrer del 2012 naixia el Pau amb 2,070 kg. "Era tan petit", diu la Brigitte, emocionada altre cop, mentre el Jenaro té als braços el Pau, que no para quiet. "Els metges no li troben cap retard psicomotriu ni tampoc de parla; també té dues germanes que el fan espavilar", comenta la Brigitte. El pare hi posa cullerada: "I la mare el té molt aviciat, perquè és el petit, perquè ha passat tot el que ha hagut de passar abans de néixer". I és que les dues germanes grans del Pau també van viure moments difícils mentre va durar tot. "Pensa que la Noemí tenia només dos anys i no entenia que no em pogués veure!" La gran, l'Alba, es feia tips de plorar. "No entenia que, un cop el Pau ja havia nascut, no poguessin veure'l ni tocar-lo: s'havia d'estar a l'UCI".

Una vida per viure

Finalment, el 31 de març, el Pau rebia l'alta i juntament amb els pares emprenia el viatge de la vida, a Camarles (Baix Ebre). Cada mes la visita d'observació amb la doctora Empar Cuxart, cap del servei de rehabilitació, recorda a la Brigitte i al Jenaro que el Pau és un miracle de la cirurgia fetal. "La malformació congènita amb què va néixer no la podem curar perquè no té cura, però hem pogut minimitzar amb èxit les seqüeles de la malformació", diu Cuxart.

Mentrestant, la Brigitte explica que s'ha preguntat moltes vegades el perquè de tot plegat. "Els metges m'han dit que podria ser per falta d'àcid fòlic, però no em va passar amb els dos embarassos previs". De vegades tampoc no cal preguntar-se gaire els perquès. "Vaig deixar de buscar per internet perquè m'espantava tot el que hi llegia; vaig preferir confiar en els metges".

El Pau és l'exemple de la confiança en la medicina. "Una altra història són els comentaris de carrer, que mirem que no ens afectin", diuen els pares. "Frases com «Que petit que és per tenir 15 mesos» són habituals". Però no els responen, no els expliquen que el seu fill és petit perquè va néixer prematur, perquè abans de néixer ja es va sotmetre a una operació quirúrgica, perquè tenia l'espina bífida, perquè els pares s'estimaven aquella criatura des que era a la panxa de la mare. "No cal, no diem res; callem, però callem feliços".