La meva altra família

ACatalunya, a finals de juny, hi havia 1.024 infants tutelats per la Generalitat acollits en 632 famílies, segons dades de l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA), adscrit al departament de Benestar i Família. Un 16% d’aquestes famílies són d’urgència i diagnòstic, un dels tipus d’acolliment de transició mentre s’estudia la mesura protectora més adequada. Aquestes mesures poden ser l’acolliment simple (per un període de dos a quatre anys), l’acolliment permanent, l’acolliment preadoptiu o retorn a la família biològica.

Segons la llei 14/2010 sobre els drets de la infància, en la mesura del possible, l’acolliment és la fórmula preferida per atendre els infants en situacions de desemparament, per davant de l’internament en centres d’acollida. El que passa és que el nombre de famílies acollidores no és suficient. Per això només cal tenir present que, el 31 de desembre del 2014, hi havia 6.985 infants tutelats per la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), dels quals 2.685 estaven acollits en centres.

La directora de l’ICAA, Núria Canal, considera que “es necessiten famílies que vulguin acollir, no tant infants petits que no presenten excessives dificultats, sinó un perfil de nens de necessitats especials”. Es tracta d’infants i adolescents per a qui costa especialment trobar famílies que els vulguin acollir perquè són grups de germans, infants de més de 7 anys o amb alguna discapacitat psíquica o dificultat de comportament. Aquest és, en aquest moments, “el gruix d’infants i adolescents que més necessita una família”, explica Canal.

Jordi Ripoll és el cap de servei de l’acolliment familiar de la Creu Roja, que el 1993 va ser la primera institució col·laboradora d’integració familiar (ICIF), i assegura que “a partir dels set anys, són infants amb molt poques possibilitats de viure en família, però amb una gran predisposició perquè saben molt bé què volen”. Per als professionals també “és un gran dilema” quan hi ha un grup de germans decidir si es prioritza “la vida conjunta en un centre”, on probablement es passaran tota la infantesa, o si se’ls separa en famílies per “donar-los l’oportunitat de créixer amb seguretat, acompanyament i caliu”.

Un acte de generositat

Per a Jordi Ripoll, l’acolliment és un “acte de generositat immens d’una família per cuidar el fill d’una altra, mentre no se’n pugui fer càrrec o es recuperi de les seves dificultats”. Qualsevol altra connotació com “suplir un fill o omplir el buit d’un fill no tingut o entendre’l com un procediment que substitueixi el d’adopció és una confusió; unes expectatives que no es compliran”, adverteix.

La Maria del Mar Liñan va conèixer la Tamara quan la nena tenia cinc anys. La seva germana era família col·laboradora i mestra de l’escola on anaven la nena i els seus quatre germans grans, que estaven tots acollits en un centre, a Badalona. Se l’enduien algun cap de setmana perquè fes alguna activitat fora del centre i amb els fills petits que ja tenien. “Vaig descobrir la situació de desemparament de molts nens i nenes i vaig veure la possibilitat de donar-li a la Tamara una oportunitat de viure en família, ajudant-la a créixer, donant-li estabilitat, equilibri emocional, en un entorn com més natural millor, envoltada d’una família que li donés suport i acompanyament en tot el procés de maduració, des d’infant fins a adult, o bé fins que la seva família biològica pogués oferir-li el mateix”. Va ser el juliol del 2004 i la setmana passada va fer divuit anys. La seva intenció ara és “quedar-se a casa perquè ara és lliure d’escollir” fins que es faci gran i vulgui emancipar-se.

Compromís personal

Per a la Maria del Mar l’acolliment és “un compromís social i personal” amb la societat. “És molt important estimar-los, perquè només així ells aprenen a estimar”. Una de les principals dificultats i, alhora, missió que han de mantenir les famílies, a parer de Jordi Ripoll, és precisament “tenir voluntat i capacitat d’ajudar els nens a mantenir i reconstruir la relació amb la seva família d’origen” sabent que ells sempre estan a mig camí. En aquest aspecte, la Maria del Mar ha procurat que “no es desvinculés dels seus germans, perquè l’estimen i es preocupen per ella”. Al mateix temps, sovint ha calgut també “donar-los un cop de mà” perquè, en la mesura del possible, “també se sentissin acompanyats”. Això ha donat molta “seguretat i confiança” a la Tamara.

Un instant de lucidesa

La Isona Cortés i el Xavi Benito són pares biològics de la Jana i l’Oriol, i mare i pare d’acollida d’una nena, des que ella tenia un any i mig. Van entrar en contacte amb l’acolliment un dia que van arribar dues nenes acollides a l’escola de la Jana. “Això ens va remoure”, diu la Isona. Van parlar amb la família acollidora, van començar el procés, els van dir que eren “aptes” i al cap d’uns mesos de seguiment i formació, la menuda va arribar a casa, en un municipi del Vallès Oriental, després d’estar en una família d’acolliment d’urgència.

“Va ser un moment de lucidesa decidir fer-ho”, s’emociona la Isona, per a qui l’acolliment és un “bany de sentiments: por, entusiasme, pànic, alegria” perquè, al final, “emocionalment, representa un camí”. Al començament, els seus nens eren petits i els explicaven que la cuidaven perquè els seus pares no podien fer-ho, però que potser no seria per sempre. Després van deixar de dir-ho. Ara que ja té set anys, tothom ho té present però no hi insisteixen, “perquè ella s’ha de sentir segura, no ho pot viure com una angoixa”. De fet, tenen molt contacte amb la mare biològica i li expliquen que ella té dues mames. Tenen molta relació, es veuen cada quinze dies i algun dia al mes es queda a dormir a casa seva. “Tot es fonamenta en el respecte -diu la Isona- i ella també ens reconeix la feina que fem”. La família, fins i tot, va fer una festa conjunta perquè pogués explicar als seus amics que tenia dues mares. “La seva mare també forma part de la nostra família i la volem incloure, no excloure”.

“Vull els pares sempre”

En Màrius Massallé i la Calala Puig eren família col·laboradora. Els caps de setmana s’enduien dos germans que estaven en un centre de Terrassa. Tenien 5 i 10 anys. De mica en mica va començar a allargar-se de divendres a dilluns i períodes de vacances. “La relació es va anar fent més i més intensa i un dia el nen va dir que volia un pare i una mare”, explica el Màrius, que li va contestar “Si en tens dos!” I es va quedar estupefacte davant la resposta: “Però jo els vull sempre”. La relació amb la família d’origen havia sigut molt intermitent i generava molta “frustració” als nens, sobretot al més petit. La situació de la família Massallé-Puig, amb dos fills grans ja fora de casa, no preveia aquest canvi de relació però “ens hi vam abocar”, tot i que el Juanmi, el gran, va preferir continuar anant-hi només els caps de setmana. Avui l’A. és un adolescent. “Estem fent un màster en adolescència, perquè aquesta etapa és més complicada”, expliquen.

El Juanmi va deixar el centre on havia crescut en fer 18 anys i ara viu en un pis de lloguer social, però “segueix venint per casa, sovint”. Avui tenen un “acolliment indefinit, amb una sensació plena d’haver-se reenganxat a la paternitat”.

El retorn

Les circumstàncies de les famílies biològiques estan sempre en evolució i, a vegades, el que semblava un retorn immediat acaba sent un acolliment més permanent. O, a l’inrevés, situacions que semblaven cronificades de famílies amb problemes es recuperen, prosperen i l’infant hi pot tornar abans del previst. Per això, com recorda Jordi Ripoll, “el perfil de famílies cal que sigui capaç d’entomar situacions molt canviants”. I és que no és fàcil assumir que aquella personeta que t’estimes hagi de marxar.

Núria Canal, la directora de l’ICAA, xifra en un “25% el nombre d’infants i adolescents en situació d’acolliment que l’any 2014 van retornar amb la seva família d’origen”.

Per a la Maria del Mar és important ressaltar que l’acolliment no és per complir “el somni de ser mare” perquè quan es comença aquest camí “no té garantia de futur”, és “un acte de solidaritat” que pot ser per a un temps determinat o per a tota la vida. “Però sempre has de pensar que tu ets provisional. Per això, si hagués de sintetitzar una definició de què implica aquest compromís diria: «esforç, valentia, dedicació, moltes ganes i amor»”.

“El pitjor que poden dir-te -afegeix la Isona-és: «Què passa si us la prenen?» I haig d’aguantar-me per no respondre indignada que no és meva i que en cas que pugui retornar amb la seva família serà un èxit del sistema”. Si això passa, diu, “s’haurà d’afrontar i no serà fàcil, però també en traurem un aprenentatge bo”. Però també assegura que “definir què és i què no és ser mare mentre fas de mare de tres personetes és molt complicat”. Al final, assegura, “es passa per diferents etapes; si se’n torna amb la seva mare, haurà sigut la meva filla d’acollida, però, mentrestant, tinc tres fills, i prou”. I, pel que fa a la resta, una recomanació: “Fes-ho. I potser ho entendràs”.