Francina Martí va ser mare per primera vegada quan estava a punt de fer els 50 anys. Ara en té 52 (fa els 53 el 21 de febrer), la seva parella, 54, i els seus bessons, el Quim i la Caterina, 3. "He conegut moltes mares i no són gens diferents de mi". Tot el contrari, a totes els uneix l'únic objectiu d'estimar i cuidar la criatura que tenen als braços.
"A l'edat li donem més valor del que té, perquè jo em sento amb energia i sóc una persona sana". Esclar que la pregunta inconscient hi és, i la mateixa Francina la verbalitza: "Els meus bessons tindran les mateixes oportunitats que unes altres criatures que tinguin uns pares més joves?" I la resposta apareix en forma de pregunta un altre cop: "I per què no les han de tenir?"
Quan tens una criatura als 50 anys, has tingut molt de temps de viure la vida, per dir-ho d'alguna manera. "Havia viatjat per tot el món, anava al cinema tres cops a la setmana, sortia molt". Ara, quan els seus bessons, el Quim i la Caterina, li exigeixen un ritme més tranquil i casolà, la Francina n'està encantada, perquè no troba a faltar res, perquè potser ja ho havia fet tot molt abans. "No tinc la sensació d'estar-me perdent res; al revés, guanyo infinitat de coses cada dia", assegura.
Quan ets mare als 50 anys, també has tingut temps d'assolir el repte professional proposat de joventut. "Jo m'he treballat molt la meva feina; havia estat directora d'institut i m'hi passava tot el dia sencer". Ara treballa de vuit a tres, molt a prop de casa i de la llar d'infants. "Si vas caminant a la feina guanyes qualitat de vida".
Viure al dia
Quan ets mare als 50 anys, no fas sumes contínues per saber com serà el futur. "No sumo l'edat que tindré quan ells vagin a la universitat i no em plantejo si els podré pagar una carrera als EUA". I no ho fa perquè la Francina troba que és absurd obsessionar-se amb les sumes, quan el que és important és viure al dia. "És el consell que sempre dono als meus pares, de 83 i 78 anys, quan em plantegen que no saben fins quan podran gaudir dels néts". Jo els dic: "Veniu ara mateix a jugar amb ells i no us feu preguntes".
Sigui com sigui, si la Francina hagués pogut, hauria estat mare 20 anys abans. D'entrada, però, fins als 40 anys no va trobar una parella amb qui emprendre el projecte. Després hi va haver altres impediments. El primer, aconseguir un embaràs natural. "Vam estar dos anys provant-ho i als 42 vaig començar el rosari de proves, mil i una proves".
Fets els 46 anys van aturar el procés mèdic perquè l'adopció va entrar a escena. Ella i la seva parella van pensar en la Xina i es van haver de casar, un requisit imprescindible. Fet el pas a principis de desembre del 2006, la Xina canviava a finals d'aquell mateix mes la normativa i establia una espera de quatre anys en cas que algun dels cònjuges estigués divorciat.
La Francina va decidir actuar. Es va posar en contacte amb el ginecòleg Julio Herrero, de la Clínica Sagrada Família, per iniciar la fertilització in vitro amb donació d'ovòcits. "Vaig assumir que la fertilització seria amb òvuls d'una altra dona, jove, que es fecundarien amb l'esperma de la meva parella". De la donant la Francina només en sabria l'edat i també que tenia molt bon estat de salut. Res més.
Es va quedar embarassada per primera vegada el 2008, quan tenia 48 anys, però la gestació va fracassar a les 8 setmanes. "No ho vaig viure com un tràngol, perquè per a mi era un èxit haver-me quedat embarassada, sentir-ne les sensacions". A més, el ginecòleg li assegurava que si hi havia hagut un embaràs, n'hi podia haver un altre amb èxit.
I així va ser. L'any següent, el 2009, la Francina es quedava embarassada per segona vegada, de bessons. L'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona n'assumia el seguiment, considerat de risc per la bessonada i també per l'edat de la gestant, 49 anys. "Els primers quatre mesos van ser molt bons; els recordo molt feliços, tot i alguns marejos i vòmits".
Les complicacions
Ara bé, a les 20 setmanes de l'embaràs, tot es va complicar. En una ecografia rutinària, li van dir que estava dilatant i que l'havien d'ingressar perquè fes repòs absolut. Quinze dies després, una altra complicació: una de les bosses dels bessons perdia líquid amniòtic. "A les nits, a l'hospital, jo explicava als bessons, al Quim i la Caterina, dins de la meva panxa, tot el que faríem quan naixessin, que els ensenyaria tot el que m'agrada, tot el que em feia il·lusió compartir amb ells". Eren unes converses tan intenses que la Francina encara s'emociona quan les recorda.
Finalment, a la setmana 25 de l'embaràs, els metges li practicaven una cesària d'urgència. El dia 26 d'octubre del 2009 naixien la Caterina i el Quim. "Vaig començar a plorar el dia que em van dir que em feien la cesària i no vaig parar de fer-ho fins al mes següent". El Quim havia nascut amb 820 grams i la Caterina amb 670.
El 27 d'octubre la Francina els coneixia a la unitat de nounats, a la incubadora. "Va ser un xoc, perquè estaven molt poc fets, eren molt petits". Al cap de tres mesos, la Caterina pesava 2 quilos i rebia l'alta. "Va ser la primera d'arribar a casa". A l'Hospital, hi quedava el Quim, per problemes respiratoris. I el 22 de febrer, l'endemà que la Francina fes 50 anys justos, el Quim rebia l'alta amb prescripció mèdica d'oxigen fins que fes l'any.
El Quim i la Caterina han començat aquest any la llar d'infants i representen la felicitat completa dels seus pares. "Cada dia és una nova alegria", conclou la Francina.
Cinc casos a l'any a la Vall d'Hebron
"En un any, tenim cinc casos d'embarassos de mares de 50 anys", afirma la doctora Elena Carreras, cap clínic de medicina maternofetal de l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron. La paradoxa és que no hi ha risc especial de problemes cromosòmics (com sí que tenen les gestants de 40 anys), perquè "als 50 normalment els embarassos són amb òvuls de donants joves".
El doctor Josep Maria Gris, codirector de la unitat de reproducció assistida de l'Hospital de la Vall d'Hebron, apunta que als 35 anys el risc d'anomalia cromosòmica és d'un cas per cada 350 o 400 embarassos. Als 40 anys, puja a un cas cada 60 embarassos. Als 50 anys, l'ús d'òvuls de donant jove fa disminuir el risc.
"Sí que hi ha un risc molt elevat en la part obstètrica, perquè els fetus poden créixer malament o néixer abans d'hora i la mare pot desenvolupar una hipertensió arterial", intervé la doctora Elena Carreras. Tot plegat és per l'edat de la gestant, ja que la quantitat de sang que flueix per l'úter (l'anomenada vascularització uterina) ha de créixer durant l'embaràs, i això costa més que als 20 o 30 anys.
La ginecòloga Elisa Llurba, de la unitat d'insuficiència placentària de la Vall d'Hebron, hi afegeix que en els embarassos in vitro solen haver-hi dos embrions, cosa que incrementa el nombre de gestacions gemel·lars i múltiples. "El metabolisme no té capacitat per adaptar-s'hi i pot derivar en una diabetis gestacional o una hipertensió arterial -diu Llurba-. Tots els embarassos són un estrès metabòlic, però a mesura que la gestant es fa gran, ho són molt més"
Per la seva banda, Josep Maria Gris explica que els òvuls disminueixen amb l'edat. "A la menarquia, amb la primera regla, la dona té 300.000 òvuls. Cada 85 dies, en perdrà 100, de manera que quan arribi a la menopausa n'hi quedaran molt pocs".