Mamaaaa, por! Com gestionem les seves pors

Les pors infantils són un fenomen molt habitual que té poc a veure amb tradicions culturals o amb el pas del temps. I al llarg de les diferents etapes de la infància i, fins i tot, quan ens fem adults, les pors van evolucionant i es van adaptant a cada situació nova. L'única explicació a aquesta regularitat al llarg dels segles és que la por té un important component de valor adaptatiu per a l'espècie i ha ajudat l'espècie humana a sobreviure.

Per sort, ja semblen superats els temps en què s'utilitzaven de manera habitual amenaces com "Que ve l'home del sac / el coco", "Et menjarà el llop" o "Et tancarem al quarto de les rates" per instar els fills a complir uns deures o obligacions de la casa o l'escola. Tot i això, les pors infantils continuen sent habituals en la majoria de les llars.

La foscor, la separació dels pares, la mort o els éssers fantàstics són les pors més comunes entre la quitxalla. Per combatre-les, els experts aconsellen mantenir una actitud serena, no ridiculitzar els infants i proporcionar-los les eines necessàries per superar-los. Si es manté la calma i la paciència, la majoria de nens superen les pors quotidianes de manera natural. "El pitjor de tot és un excés de sobreprotecció per part dels pares o dels adults de l'entorn o ridiculitzar-los i fer que els nens se sentin culpables de les seves pors, ja que aquesta por pot acabar enquistant-se de per vida", adverteix la psicòloga infantil Sílvia Díez.

Por normal?

El gran dubte davant aquestes pors és si són normals en el creixement de la criatura o si poden arribar a ser una patologia. A petita escala, aquestes sensacions que es viuen com a desagradables per part del nen o adolescent poden complir una funció de supervivència en el sentit d'apartar-lo de situacions de perill potencial (no acostar-se a certs animals, no entrar en llocs foscos, etc.).

Tanmateix, quan aquesta por no obeeix a cap causa real de perill o se'n sobrevaloren les possibles conseqüències, el resultat és un gran patiment del nen que la té i els seus pares. Tot i ser una por "irreal" pot arribar "a condicionar el funcionament del nen i alterar sensiblement la seva capacitat per afrontar situacions quotidianes com anar a dormir, anar a l'escola o quedar-se sol, per exemple", assenyala Díez.

Al llibre El niño miedoso , el psicòleg Francisco Xavier Méndez explica que les pors són "evolutives i normals" a certa edat, i l'objecte temut va canviant a mesura que el nen creix i el seu sistema psicobiològic va madurant. "La tendència natural ha de ser que aquestes pors vagin desapareixent progressivament".

Tot i això, matisa que hi ha pors patològiques que perseveren en el temps i poden derivar "cap a trastorns que necessiten atenció psicològica" com l'ansietat o les fòbies. "Establir la frontera entre un i altre (normalitat-patologia) no sempre és fàcil i dependrà molt de l'edat del nen, la naturalesa de l'objecte temut i les seves circumstàncies, així com de la intensitat, freqüència, patiment i grau d'incapacitació que es produeix en el nen", subratlla Méndez.

Orígens de la por

Independentment de la programació genètica del nen per desenvolupar les pors normals de la infància, una de les variables que influeixen i que han estat analitzades pels experts són els patrons familiars. Segons alguns estudis, els pares amb tendència a ser porucs o amb antecedents de trastorns d'ansietat solen tenir fills amb pors o ansietat en més proporció que la resta.

Un altre mecanisme de potenciació de les pors és la informació negativa sobre alguna situació. És el cas de Paula Batet, una mare que té pànic a les aranyes des de petita i que l'ha transmès a la seva filla Eva, de 6 anys. "M'he esforçat per no passar-li la por, però és inevitable perquè quan en veig una -sobretot, si és de les grosses- crido molt, sense voler. Em fan angúnia i por alhora, amb tantes potes i aquest cos gruixut. I ara em sap molt greu perquè la Paula també crida i es bloqueja. Hauré de buscar ajuda i fer alguna teràpia", es lamenta.

El director del departament de psicologia de la personalitat, avaluació i tractaments psicològics de la UNED, Bonifacio Sandín, afegeix que els nens més sensibles o que mostren més ansietat són més propensos a sentir por i destaca que "la por pot deure's a condicionaments derivats de l'aprenentatge directe com perdre's, cremar-se, la mossegada d'un gos…, una situació que provoca la por que es torni a repetir l'experiència viscuda".

La psicòloga Díez, per la seva banda, apunta que les experiències vitals desagradables o traumàtiques -com presenciar maltractaments, baralles o situacions que l'impactin emocionalment com accidents o la mort d'algun ésser estimat- poden derivar en trastorns clínics més seriosos com fòbies específiques, ansietat generalitzada o estrès posttraumàtic, "en el pitjor dels casos".

Com a consell bàsic i quotidià, Díez desaconsella la visualització de programes de televisió, pel·lícules o internet que continguin imatges violentes o de terror "quan el nen encara no presenta una edat adequada per separar nítidament la ficció de la realitat". Cal, diu, mantenir la por a ratlla.

Com cal reaccionar?

Per tot plegat també és important que els pares sàpiguen reaccionar correctament davant les pors dels seus fills. Per exemple, si la criatura té por a la foscor, cal crear un ambient agradable i serè en el moment d'anar a dormir i evitar els jocs excitants. La llum s'ha de suprimir de manera progressiva, primer amb un llum encès a la tauleta i després amb un petit pilot o llum de passadís, fins a apagar-lo del tot quan hagi superat la por.

Si té por als animals, és bo informar-lo dels perills que té acostar-se a un animal desconegut, però no crear alarma que pugui intensificar la seva por. Convé llegir contes protagonitzats pels animals que tem, ajudar-lo a acostar-se primer als cadells per mitigar la por i reduir a poc a poc la distància amb animals adults.

Amb la por a les tempestes és important deixar-lo que observi la pluja i explicar-li com funcionen els fenòmens meteorològics, jugar a comptar trons i calcular quan triguen a arribar els llamps.

Finalment, amb la por als éssers fantàstics, cal ensenyar-li a reconèixer-los com a productes del seu món interior i que no suposen cap perill per a la seva vida. I supervisar la programació televisiva per evitar que vegi éssers que no pugui reconèixer com a irreals.