L’home pop
És dissabte. Som a fora per feina i el nen s’ha quedat amb els tiets a Tarragona. Com que no estem acostumats a estar sols sense el nostre marrec, a quarts de nou del vespre ja ens comença a venir gana, però ens aguantem les ganes fent un passeig i un vinet en una terrassa plena de vida, fum i rialles. Quan tornem al carrer tenim al cap anar a un japonès i regalar-nos un àpat ple de sashimis variats, d’aquells que t’omplen el paladar de gust de mar i no t’enfarfeguen ni et fan sentir tip com un bacó i amb ganes de demanar bicarbonat de postres. Tenim sort perquè trobem taula a la primera i a sobre el cambrer és d’aquells joves hiperactius que porten escrit a la cara que és cap de setmana i té encara tota la nit.
Sortint del restaurant, amb aquella eufòria tan dolça que et dóna el fet d’haver sopat de nassos i també l’ampolla de vi que ens hem trincat sense presses entre els dos, decidim anar a fer una copa abans d’anar a l’hotel i descansar uns peus que ens fan xup-xup de tant caminar. Després de tombar una mica i descartar un d’aquests locals on has de demanar permís per entrar a un home armari que et mira amb cara de perdonar-te la vida, triem un pub casolà i valent amb música en directe. Entrem i ens trobem una escena familiar però prou llunyana per veure-la amb uns ulls nous. Davant un guitarrista i una cantant plens d’energia, una dotzena de dones ballen d’aquella manera que m’agrada a mi. Ballen sense coreografies, senzillament deixant-se portar per la música de manera instintiva i lúdica. És una imatge fascinant. I llavors del no-res arriba el convidat no invitat: l’home pop. S’acosta a la pista amb un sol objectiu: pescar alguna cosa. Balla, sí, però cada moviment és calculat, no para d’acostar-se a cadascuna de les dones mirant d’aconseguir una refregada. És com un llop xaruc i patètic. I no tant pel seu objectiu purament carnal, sinó per la matusseria amb què ho busca, la contumàcia dels seus intents que contrasta amb les cares de fàstic que provoquen.
La dona i jo ens mirem i decidim fotre el camp. De sobte, hem revisitat tantes i tantes nits de festa suportant aquest tipus de llimacs a altes hores. Són aquests virus encegats que espanten de la pista la gent que únicament vol ballar i deixar-se gronxar per la música. Són, en definitiva, tot allò que mai vull que sigui el meu fill.