Urbanites a l’exili
Una de les coses que més por fan a un urbanita és deixar la ciutat i les seves prestacions infinites. Com coi es pot viure sense tenir un restaurant japonès dos carrers més avall? Com s’arriba a temps a la feina sense un línia de metro que forada cada tres minuts el subsòl de casa teva? Com es pot assumir una tornada a casa un cap de setmana qualsevol sense una cua de cal Déu a l’autopista de torn? Sí, tot això i alguna cosa més et passa pel cap quan canvies la teva vida de fum, semàfors antipàtics i caques de gos recollides en bosses de plàstic per un nou domicili en un poble petit. Sembla mentida, oi? Vull dir que tampoc fa tant de temps que vivíem al poble i sembla que no ens va passar res greu. O si no hi vam viure, segur que vam tenir uns avis que quan arribava l’estiu ens acollien a casa seva i ens omplien generosament els plats amb verdures que no eren insípides i ens atipaven amb fuets i botifarres i coses que ara es veu que t’omplen el cos de colesterol i triglicèrids.
El teu fill, en canvi, no ha viscut mai aquests paradisos estivals. Per a ell les vacances són sinònim de polseres en creuers cutres i avions que aterren en aeroports cutres i acabar el dia amb mal de peus en ciutats plenes de monuments i esglésies buides. Per això, mentre omples el cotxe amb capses de cartró massa plenes, és ell qui et fa patir. Te’l mires de cua d’ull pel retrovisor i quan arribes al nou domicili fas tot el possible per assegurar-te que no s’escaparà i farà dit fins arribar a cals avis a la primera de canvi. Per això li fas veure que fins i tot en el poble més petit hi ha wifi i que podrà fer totes les partides que vulgui amb la tauleta fins que son pare s’emprenyi i li digui que ja n’hi ha prou. I sembla que funciona, i et sents millor.
Però el que no t’esperes de cap manera és el canvi d’actitud del nen poruc de ciutat. Perquè, deu dies més tard, el mateix nen que et demanava que l’acompanyessis al lavabo se’n va amb bici a fer un vol i torna mitja hora més tard amb un amic nou. I se’n va sol a comprar el pa i torna de l’escola sense que l’hagis d’esperar a la porta fent conversa amb algun pare obsessionat amb les cerveses artesanes. Sembla mentida però el nostre nen per fi fa de nen i son pare i sa mare, urbanites a l’exili, encara no se’n saben avenir.
