Tot el que he après del meu fill quan he intentat ensenyar-li a jugar a futbol

Nova YorkFa unes quantes setmanes hi va haver un problema amb l’equip de futbol que ocupa una quantitat poc sana dels meus pensaments. Bé, estrictament parlant hi va haver uns quants problemes. Un era que tots els jugadors, inclòs el meu fill, tenen menys de 7 anys, una limitació tàctica. Un altre era que em van convèncer de fer d'entrenador. Tot i això, el més urgent era que encaixàvem massa gols: gols evitables, gols absurds, gols pràcticament regalats al rival.

Tècnicament, quan els nens comencen a jugar a futbol formal a Anglaterra —amb 6 anys—, els partits no són competitius. No hi ha classificacions. Ni tan sols es registren els resultats. Tot i això, era evident, per a qualsevol que sabés comptar, que els nostres no eren bons. Va ser aleshores quan vaig idear un pla per intentar mitigar les derrotes. Em va semblar un pla força bo. Feia dos anys que animàvem els nens a jugar a futbol com cal. Feien passades des del darrere. Tocaven la pilota. Confiaven en la seva tècnica per evitar el perill. S’expressaven.

Però va quedar ben clar, molt ràpidament, que aquest enfocament no havia sobreviscut al contacte amb la realitat. Encaixàvem molts gols perquè continuàvem creant-nos problemes nosaltres mateixos: fèiem dríblings a la nostra pròpia àrea, passàvem la pilota sense direcció enmig d’un camp congestionat, giràvem no cap a l’espai lliure, sinó cap als problemes. Continuàvem perdent partits. I encara que se suposava que guanyar o perdre no importava, ens preocupava que, tard o d’hora, els nens comencessin a perdre l’entusiasme. Vaig pensar que el que necessitàvem era una mica de la saviesa antiga que m’havien transmès a mi, quan feia les meves primeres passes en el futbol. En Geoff —el meu primer i únic entrenador juvenil, el fill del qual xutava totes les faltes i córners— ens havia donat només dues instruccions: juga cap endavant i, en cas de dubte, xuta-la a fora.

Així que vaig cridar el meu fill perquè s’acostés i li vaig suggerir, amb delicadesa, que no hi havia cap problema —si se sentia pressionat, si el rival el perseguia, si no hi havia cap altra opció— a xutar la pilota a un lloc segur. Xuta-la cap a un espai buit, cap al camp contrari, si pots. Si això no és possible, xuta-la a fora i que sigui servei de banda.

Aquest consell va ser, en realitat, una mena de sacrifici per a ell. Crec que el meu fill és un jugador decent. Ràpid, alt, treballador, sorprenentment fort per ser algú a qui veig, prou sovint, immobilitzat a terra per la seva germana de 2 anys. Però també és més fàcil de dirigir que els seus companys, que no depenen de mi per menjar i tenir un sostre, de manera que li va tocar a ell fer de solucionador de problemes.

Aquesta era la teoria. Aquesta va ser la pràctica: durant un període de tres setmanes, immediatament després d’aquella petita intervenció paternal, no hi va haver cap pilota que el meu fill no xutés de manera eficaç, deliberada i, de vegades, força enginyosa, fora del camp. Sovint, això implicava perseguir un rival, guanyar-li la pilota i xutar-la immediatament a fora. I de vegades significava controlar-la amb temps i espai, amb habilitat, mirar els companys i després xutar-la fredament cap a fora, com aquella vegada que Renato Sanches va passar la pilota a una tanca publicitària.

Suposo que el problema és que una mica de coneixement és perillós. Hi ha periodistes esportius que s’han pres la molèstia i han fet l’esforç d’aconseguir títols oficials d’entrenador. Jo no en soc un. Fins que no vaig tenir fills, entrenar no era m'interessava gens.

Tot i això, he passat uns vint anys parlant amb persones la feina de les quals és formar joves futbolistes, aquells que acaben brillant als estadis més famosos del món, que agafen un joc i el converteixen en art. Malauradament, quan em van demanar que ajudés l'equip del meu fill —sota els auspicis d’un entrenador realment qualificat, per sort—, ho vaig fer amb idees.

No hi són per guanyar

Crec que, en general, eren idees força sanes. Per exemple, sabia que només una proporció ben petita de jugadors arriba a ser professional i, per tant, no té cap sentit pressionar els infants. No hi són per guanyar. No hi són per complir els teus somnis. Hi són per sentir l’alegria de jugar, per estimar el joc, per aprendre tot el que els pot ensenyar sobre treball en equip, esforç i exercici. A Noruega, un país que produeix força jugadors de futbol, no hi ha competició real fins que els nens no arriben a l’adolescència. Sabia que el llenguatge i el comportament abusius, fins i tot la violència, són un problema creixent en el futbol juvenil, que els àrbitres, els entrenadors i tots els altres voluntaris que donen servei als nens cada cap de setmana ho fan en una atmosfera més i més tòxica, plena de fúria i amenaces.

Sabia que el futbol anglès, en particular, s’havia vist frenat durant anys per l’èmfasi en el físic, l’industrial i el cínic, per la tirania de treure la pilota fora de perill en cas de dubte. Sabia que les acadèmies d’elit ara valoren la tècnica per damunt de tot, que ensenyen als nens a venerar la pilota, a no regalar-la a la primera de canvi. I sabia, una mica de manera contraintuïtiva, que ni més ni menys que una autoritat com Pablo Aimar —un dels últims veritables artistes del futbol— opina que l’èmfasi en la passada a qualsevol preu debilita el desenvolupament tècnic dels joves jugadors. Si no s’anima els nens a fer dríblings, creu Aimar, llavors l’emoció de veure un jugador esquivant rivals estarà pràcticament perduda.

És clar que el problema és que no hi ha res tan perillós com una mica de coneixement. En els meus més o menys tres mesos com a entrenador sub-7, he après moltes coses. He après que algunes persones es prenen molt seriosament el futbol juvenil: un dels nostres rivals havia instal·lat un iPhone per filmar el partit, suposo que perquè els entrenadors poguessin revisar el vídeo després.

També he après que, de vegades, els nens poden ser massa obedients. Es prenen les coses seriosament i al peu de la lletra. Per exemple, si els dius que xutin la pilota perquè sigui servei de banda, això és el que faran. Sempre. (Això no funciona a casa amb la neteja, per exemple. Ja ho he intentat.)

Però, sobretot, he après coses de mi mateix. Mai se m’hauria acudit descriure’m com una persona competitiva, la veritat. És clar que, si jugo, normalment prefereixo guanyar que no pas perdre, però el resultat no m’obsessiona. Tot i això, passa alguna cosa quan veus jugar el teu fill —quan saps que la seva felicitat depèn, en certa manera, del resultat; quan saps que només vols que experimenti plaer i mai dolor; quan saps que no tens manera de controlar el que passi— que afua els sentits.

Potser és lògic. Potser és una cosa que la gent sempre ha sabut: que és en l’esport on els pares veuen per primer cop el que vindrà: un fill o una filla, allà fora al món, ja sense la seva protecció, depenent només d’ells mateixos i dels seus amics per superar els reptes que es troben implacablement pel camí. Però continua sent impactant saber una cosa i sentir-ne una altra, dir-se a un mateix que el resultat no importa, que el que compta és participar, que el que aprenguin avui els servirà demà, i, tot i això, desitjar més que res que no coneguin la decepció, que et neguitegi la perspectiva de la tristesa i la desolació.

Sempre m’havien semblat preocupants els informes d’abusos verbals als àrbitres en el futbol juvenil, és clar, però també d’alguna manera ridículs: la idea d’exaltar-se tant per un grup de nens perseguint una pilota em semblava essencialment absurda.

Però ara sé que almenys un cop m’he hagut de contenir per no fer una crítica instantània i desfavorable de l’actuació d’un àrbitre. I va ser després d’arbitrar el meu primer partit i de sortir del camp amb una crítica força mordaç tant del meu fill com del seu avi. (Jo sabia que havia estat falta, però vaig pensar que el meu fill exagerava. Va ser un moment d’aprenentatge.) Però, sobretot, ara sé tot el que pot significar ser al costat del teu fill quan comença a fer allò que t’encanta, allò que has estimat durant tant de temps, i veure que comença a aportar-li l’alegria que t’ha aportat a tu.

Vam guanyar el nostre primer partit la setmana passada. El meu fill va marcar dos gols. No crec que intentés xutar cap pilota a fora perquè fos servei de banda. (Des de llavors, els ha descrit com "gols a l’estil Luís Díaz”.) Quan va sonar el xiulet final, ell i els seus companys es van treure les samarretes a l’aire fred de novembre i van córrer per celebrar radiants el que havien aconseguit. He estimat el futbol durant molt de temps. Però mai m’havia fet tan feliç com en aquell moment.