Criatures i dol. Com les hem d’ajudar?

Sovint, pares i mares pensen que als infants se’ls escapen alguns fets del seu entorn i prefereixen passar de puntetes o fins i tot obviar els que són més dolorosos, com la mort d’un ésser estimat. És obvi que qui actua és el seu instint de protecció, però cal tenir present que les criatures senten, com els adults, el dolor provocat per aquesta pèrdua i necessiten assimilar-la per poder arribar a conviure-hi. Tal com apunta l’infermera i tanatòloga Xusa Serra, “els nens no són discapacitats emocionals i, per tant, no serveix de res mantenir-los al marge del dol i del dolor de la família”.

Segons l’etapa madurativa de l’infant i del que la seva família li hagi explicat al voltant de la mort, la criatura comptarà amb més o menys elements de judici a l’hora de crear la seva pròpia versió sobre què succeeix quan algú del nostre entorn mor. Una versió que els adults tenen l’obligació que sigui tan real com sigui possible. El nen s’ha de sentir partícip de la mort de l’ésser estimat, ja que forma part de la família i, per tant, cal buscar el moment adequat per a donar-los la notícia.

En un acte d’amor i respecte profund cap a la criatura, un dels seus familiars més pròxims haurà de desplaçar-se on sigui el nen, portar-lo a un lloc tranquil i començar dient el greu que li sap haver de ser allà per comunicar-li el que li ha de dir. La psicòloga i directora tècnica de Psikered, la xarxa d’atenció psicològica en processos de pèrdua i dol, Núria Soler, apunta que “el millor és adequar una resposta veraç i compromesa amb la realitat, però adaptada a la maduresa de l’infant o adolescent, sense aprofundir en detalls que no aporten res però sense ocultar la tristesa i el dolor que sent l’adult que ho explica”.

També cal estar atents a la seva necessitat de contacte físic i abraçar-lo, agafar-lo de la mà, etc., creant un marc de confiança en què pugui fer preguntes, expressar pors i sensacions, siguin positives o no, plorar... De fet, cal deixar que l’infant porti el pes de la conversa a través de les seves preguntes. D’aquesta manera, arribarem a la pregunta clau: “M’estàs volent dir que l’avi / el pare / el tiet / etc. ha mort?” És aleshores, quan l’infant ha pronunciat la paraula mort, quan hem de confirmar-los la notícia i, si a partir d’aquí i de moment no vol rebre cap més informació, respectar-lo.

Ni marxen ni van al cel

Nombrosos experts i pedagogs recomanen parlar de la mort com a part de la vida. Les persones naixem, creixem, ens reproduïm i envellim, però també emmalaltim i morim. Cal desmitificar, per tant, el concepte de mort i incorporar-lo als aprenentatges dels infants. El problema d’aquesta negació social de la mort ve, en paraules de Xusa Serra, de l’educació que hi ha hagut fins ara: “Els adults hem estat uns nens que no hem viscut tot aquest aprenentatge i ens és molt complicat afavorir que els nostres fills convisquin amb una mort propera”.

Abans dels vuit anys, els infants no entenen el caràcter definitiu i irreversible de la mort, i no és fins aleshores que són conscients que la mort pot passar a tothom, es tingui l’edat que es tingui. En qualsevol cas, “cal ser explícits a l’hora de comunicar la mort d’un ésser estimat” i no utilitzar expressions del tipus “ha marxat”, “ara és al cel” o “s’ha quedat adormit”, que confonen la criatura i oculten totalment o parcialment la veritat”, explica Núria Soler. Eufemismes que, a més, parlen del fet de morir com una decisió voluntària que està en mans del difunt, “un fet que provoca que l’infant se senti tan culpable d’aquesta marxa com abandonat, perquè aquella persona no se l’ha emportat també a ell”, afegeix Xusa Serra. O perquè no se n’ha acomiadat.

I després què?

Un cop comunicada la mort d’aquest ésser estimat, caldrà explicar a la criatura el ritual de comiat que vindrà després. “Informar-los que el portaran a un tanatori, on familiars i amics podran acomiadar-se d’ell, i on ell/a també pot sumar-s’hi”, explica Xusa Serra. A partir d’aquí, és possible que l’infant decideixi com vol acomiadar-se, i cal que ho faci a la seva manera. Alguns exemples, que Xusa Serra ha recopilat al llibre I jo, també em moriré? (Ed. Columna) després de cinc anys impartint els tallers Ara sí que sé són el d’un nen de nou anys que va reproduir algunes de les cançons preferides del seu avi durant la seva vetlla, o el d’un altre, en aquest cas de set anys, que va haver de vèncer la reticència inicial de la seva mare a l’hora d’anar al tanatori en morir el seu pare. Un cop allà, el va fer treure de l’urna de vidre, va fer-li un petó i va deixar-li un dibuix que li havia fet entre les mans. “El nen ho explicava amb un somriure perquè ell considerava que aquell era el millor regal que podia fer-li al seu pare en el moment del comiat”, recorda emocionada Serra.

Procés natural

Testimonis com aquests demostren la naturalitat amb què els infants parlen de la mort dels seus éssers estimats, sempre que es trobin en un entorn de confiança per mostrar tot el que en pensen i senten.

Precisament per desmitificar la mort des del mateix entorn escolar, la direcció d’Infermeria d’IDC-Hospital General de Catalunya va posar en marxa l’any 2009 un programa educatiu a les escoles sobre les pèrdues, el dol i la mort adreçat a mestres i infants, en el qual han participat 5.000 nens i adolescents del Vallès Occidental. És el cas dels alumnes de 3 a 11 anys del CEIP Collserola, a Cerdanyola del Vallès. Glòria Grañén, cap d’estudis del centre, explica que “durant el taller la majoria d’alumnes tenen la necessitat d’expressar aquestes emocions, i són molt espontanis a l’hora d’intervenir”. Grañén es mostra totalment satisfeta del resultat, ja que “els infants han entès el valor que tenen els rituals durant tot el procés de dol”.