El buit existencial

No, no ens ho esperàvem. De cap manera. De fet, estàvem convençudíssims que un cop passat festes la sensació d'alleujament seria gairebé infinita, que ens asseuríem al sofà el primer dia passat Reis i la calma més absoluta ens acaronaria les galtes com si fóssim nens malcriats. Que el nostre sistema digestiu diria adéu amb un somriure a sopars d'empresa, dinars de Nadal i esmorzars de Reis; que la nostra esquena malmesa recobraria el seu equilibri deslliurada per fi de nens a collibè en cavalcades llargues com un dia sense pa; que la nostra ment assaboriria glop a glop la retrobada soledat després de tanta reunió amb familiars que no marxen ni amb aigua calenta.

Però no, no és així. Fa dies que ja no tenim cap parent a casa endrapant i fotent els peus damunt el sofà, ni hem d'engolir com porcs més talls rodons ni torrons empalagosos, però, malgrat això, sentim una insuportable sensació de buit existencial. Sí, sap greu però és així. Estem més avorrits que una ostra. El silenci aquest que ens cau al damunt cada cop que obrim la porta de casa és més pesat que qualsevol sopar inacabable, pitjor que haver de muntar joguines amb instruccions incomprensibles o que haver d'anar amb peus de plom i la llengua fora tot el sant dia, o fins i tot que aquesta epidèmia de bons desitjos que ens arriben per WhatsApp des de telèfons desconeguts.

Sí, els Reis han estat generosos amb nosaltres i hem encetat l'any amb un munt de mitjons i calçotets per estrenar, però no tenim ni esma de canviar-nos de roba interior. Ens estem deixant, fa angúnia veure'ns espatarrats al sofà sense ganes de res i tot perquè, encara que soni trist, enyorem el neguit que ens ha acompanyat tots aquests dies. Ens falta el nervi i la tensió de tantes emocions seguides. Per això transitem pel pis com ànimes en pena, buscant endebades un tió a qui donar les sobres del sopar del nen, un calendari d'advent d'on treure una altra xocolatina, un arbre amb què enrampar-nos cada cop que engeguem els llumets, un patge reial mort de fred i mal pagat a qui entregar una carta de Reis plena de faltes d'ortografia o un pessebre d'on el gos s'ha tornat a menjar el pobre rei ros. Sí, fa tot un mes que remuguem, ens caguem en tot, i per això no ho direm a ningú, però cada dia que passa d'aquest gener tan costerut ho pensem en veu molt baixa. Volem que torni Nadal.