Acordem l’educació dels fills

Sembla que negociar és la paraula clau quan hem de posar-nos d’acord amb la parella sobre com eduquem els fills. Pares i mares saben la teoria: “Nosaltres som un equip, no hem de discutir davant dels fills i si tenim desavinences les resolem quan estiguem sols”, afirmen molts progenitors ben convençuts. Però posar-ho en pràctica quan estem immersos en la rutina i tot va tan ràpid pot complicar el que aparentment sembla senzill.

Els psicòlegs coincideixen que és imprescindible que els pares tinguin un espai privat per acordar el que necessitin, però falta temps per exercir la política dels pactes amb tranquil·litat. “Viure a corre-cuita no afavoreix que s’exerceixin les funcions parentals en condicions”, afirma Mireia Planas, psicòloga i directora de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) de les Corts de Barcelona: “Després de 33 anys donant suport a professorat i famílies amb nens amb dificultats d’aprenentatge o emocionals, tinc clar que una de les claus fonamentals perquè els nens creixin amb cert equilibri i es desenvolupin correctament, amb una educació coherent, és que els seus pares es posin d’acord. No importa si tenen punts de vista diferents, i de fet pot ser molt enriquidor, però han de seure, parlar, arribar a acords i pactar. I si no ho fan és molt possible que repercuteixi negativament en els seus fills”, alerta Planas.

Parelles trencades

La Núria ho té clar. Fa dos anys i mig que ella i el Carles es van divorciar, quan la seva filla Mar tenia 5 anys, però tant abans com ara intenten posar-se d’acord: “Abans de separar-nos teníem poques desavinences perquè la nena era molt petita i tot era molt bàsic. Ens va agradar la mateixa guarderia, i en les coses de casa («no pintis les parets, no saltis al sofà, etc.») jo hi estava més a sobre i ell era més permissiu, però intentàvem no plantejar-li contradiccions. És veritat que a vegades començàvem una discussió, però quan ens adonàvem que la nena era allà, un dels dos abaixava els fums, preníem una decisió i després ho arreglàvem al darrere. Quan ens havíem posat d’acord ja podíem donar-li una sola instrucció”, explica la Núria.

Tot i que la mare és qui té la custòdia, han acordat un règim de visites en què alternen caps de setmana i vacances, una nit entre setmana dorm a casa del pare i els avis de les dues bandes segueixen sent molt presents a la vida de la Mar. “El primer dia d’escola vam anar tots dos junts a acompanyar la nena i quan hi ha reunions per als pares, representacions de música o Pastorets també hi anem tots dos. La parella s’ha trencat però nosaltres seguim sent els seus pares i tenim una implicació similar amb ella”, explica el Carles. Segons la psicòloga Mireia Planas és molt important recordar que el fet que es trenqui la parella no fa desaparèixer les funcions parentals. “És un dret i un deure que els pares parlin i concretin aspectes de l’educació dels fills, pot ser complicat però tenen l’obligació d’arribar a pactes”, remarca.

En aquest sentit, el Carles i la Núria mantenen una relació cordial, tenen un diàleg fluid, i estan satisfets perquè creuen que la Mar entén què és ser una bona persona, ajudar, compartir, i es troba que per les dues bandes fomenten els mateixos valors. “Quan sigui més gran ja veurem què passa, però de moment anem en la mateixa direcció, tot i que m’explica que el pare sempre li deixa mirar la televisió tant com vulgui després de sopar i ella sap que amb mi la cosa no funciona així”, comenta la Núria.

Planas assegura que no hauria de ser un problema que les normes dels pares separats siguin diferents. Els fills s’hi adapten. “La criatura sap ràpidament què pot fer en un lloc i què no, i si un dels pares creu que algun comportament pot ser perjudicial per a l’infant han de parlar-ho. No hi ha dubte que no es canviaran l’un a l’altre, però si no ho solucionen quedarà pendent i acabarà sortint per una altra banda”, reflexiona.

Educant adolescents

La Chus i el Luis fa 27 anys que són parella, 25 que treballen junts i 16 que són pares de la Salomé. La Salomé és molt bona estudiant i mai els ha donat gaires problemes més enllà dels patiments habituals dels pares. Quan els pregunto quins han sigut els moments més complicats a l’hora de posar-se d’acord, la Chus ho té clar: “Per a mi hi ha dos moments crucials: a partir dels 2 anys, amb les enrabiades, i l’adolescència. En certa manera és el mateix, amb la diferència que ara és una persona amb un cos gran i unes idees pròpies i formades. Això ho posa a prova tot, l’educació i la parella. Ella busca reafirmar-se i diferenciar-se de nosaltres posant a prova els nostres límits”. El Luis afegeix que posar-se d’acord és més complicat ara: “Són tres opinions i tres personalitats diferents, però nosaltres sempre hem tingut clar que la parella som un equip”. La psicòloga Mireia Planas destaca la importància de diferenciar els nivells jeràrquics -d’una banda els pares i de l’altra els fills-, així quan hagin de posar límits serà més fàcil. “És imprescindible que els pares arribin a acords en el seu espai privat, si no es dóna peu perquè els fills s’hi puguin ficar”, explica.

¿Però què passa quan un dels pares està discutint amb el fill? “Nosaltres no hi intervenim. El que està al marge de la discussió deixa que l’altre faci, i respecta el que decideixi. Un cop acaben en podem parlar si creiem que fa falta”, diu el Luis.

Poli bo - poli dolent

Ara mateix tenen un parell de conflictes actius. Un és el pírcing que la Salomé es vol fer al nas i l’altre és que vol el cabell de color platí. La Chus reconeix que ella la deixa que vagi dient, mentre que el pare és més taxatiu. “Des d’un principi li vaig dir que no i n’hi vaig explicar els motius, encara que sé que a la llarga m’imagino que acabarem cedint. Tot i que, la veritat, que tot sigui això!”

Tots dos coincideixen a explicar el dilema que els suposa establir on és el límit entre educar i tiranitzar. “Si la nostra filla demana permís per a tot, ¿fins a quin punt tinc dret a prohibir-li que es decolori el cabell si té 16 anys i com ella mateixa diu és el seu cos?”, es planteja la Chus. El Luis respon ràpidament que mentre estigui sota la seva responsabilitat haurà de fer el que ells acordin, i fins ara li sembla que sempre han sigut raonables. La parella té la màxima de no intentar imposar massa els seus criteris i deixar marge a la seva filla, sempre tenint en compte l’edat que té.

En aquesta família el pare ha assumit el paper de ser qui fa que la filla no aconsegueixi les coses tan ràpidament. “Si ho té tot fàcil ni disfrutarà ni valorarà el que aconsegueixi. No ha sigut premeditat però s’ha donat així i a tots dos ens va bé”, reconeix. Segons la psicòloga Mireia Planas poden coexistir uns rols diferenciats, perquè pot relaxar el fill que no siguin tan estrictes, sempre que no representi una desautorització de l’altre. Per tant, una vegada més, és imprescindible que la parella estigui d’acord i es respectin davant dels fills.