L'altre dia, a un dels meus alumnes li va ser requisat el portàtil perquè jugava a classe. Quan el responsable informàtic me'l va donar a mi com a tutor, després de rastrejar-lo, em va dir que havia trobat una fotografia compromesa i preocupant. Hi apareixia el noi apuntant-se al cap amb una pistola. La imatge no tenia gaire bona qualitat, i era difícil discernir si aquella arma era de joguina o de veritat. En tot cas, el noi no somreia pas, i això la feia, certament, preocupant. Es tracta d'un alumne marroquí que no és especialment problemàtic, però és inevitable especular amb quines raons el van dur a fer-se aquella foto. Quan la seva germana gran va venir a recollir l'ordinador li vaig ensenyar la imatge. També es va sorprendre, i no em va poder aclarir d'on havia sortit la pistola. En aquests casos cal ser prudent i actuar sense precipitar-se. Mai podem saber el que passa per la ment d'un adolescent, i quan és important intervenir-hi. Segurament, en els pròxims dies agafaré el noi a part i li trauré el tema amb delicadesa. Potser no és més que una broma o una fatxenderia entre amics, però aquests detalls també entren en la feina d'un professor.
Més baralles
Més enllà de fets puntuals, el que em preocupa és com els alumnes cada vegada es barallen amb més freqüència. Alguns no es poden refrenar les ganes d'arribar a les mans. Aquest curs ja he perdut el compte de les esbatussades que hi ha hagut. Per evitar que els castiguem o els expulsem, es barallen al carrer. Fins i tot, en un parell d'ocasions la policia ha hagut de posar pau i obrir informe del succés. Crec que la majoria no són conscients del que suposa anar per la vida a cops de puny. Crec que estan envoltats d'una violència latent i constant, present a casa, a la televisió i als videojocs, i que els deslliga de la realitat i de la percepció del dolor.
La violència com a espectacle de gladiadors, on el grup aplaudeix els mastegots dels altres i demana sang amb un somriure. Creuen que a cops, insults i amenaces, la seva vida d'estudiants mediocres serà més interessant. I això em preocupa. Sobretot perquè no disposo de recursos per evitar-ho i només puc creuar els dits perquè mai passi cap desgràcia irreparable. Mentrestant, haurem de trucar als Mossos i als de l'ambulància: ells, almenys, saben a què es dediquen.
