Quan mor un gran amic d’una manera tan tràgica com la de l’avió estavellat als Alps, els que som a prop dels seus familiars i els hem d’oferir una mica de consol -i dic una mica perquè és impossible consolar-los molt o del tot- hem de buscar també maneres de consolar-nos i de sostenir-nos per sostenir. En un cas tan esfereïdor, més encara. Quan el comiat es fa esperar, el primer dia d’una vida sense ell es va demorant i les emocions queden suspeses en l’atmosfera, com una borrasca que ni descarrega ni escampa.
Entremig de tant dolor, ens consola la mà i l’escalf del company de vida; ens consolen les abraçades i les converses amb els fills, que ja comprenen el dolor d’una mort com aquesta. Ens consola la saviesa de la mare, que també va haver de fer front a la mort prematura del pare i et recorda que només tens dues opcions: picar de cap contra la paret fins que te’l rebentis, perquè la paret no cedirà, o agafar-te a tot el que puguis per tirar endavant. Ens consola la germana que et mima i t’escolta.
Et consolen les amigues que et diuen que hi són per al que calgui; la que ve a esmorzar amb tu i a fer-te una abraçada; la que t’envia un missatget cada matí; la que et recomana que deixem marxar el nostre amic cap a la llum i que donem gràcies pel temps que l’hem tingut; la que ens fa riure sense ganes. Ens consola anar a comprar un regal d’aniversari, encara que sigui amb el llaç negre al cor. Ens consolen els versos d’un poeta valencià, que diuen que el món hauria pogut ser un lloc més bell si l’hagués retingut. Ens consola l’amic que ens diu que els déus, que van fer aquest món estrany i incoherent, ens van deixar els versos i els amics per no perdre el cap ni el cor. Ens consola una rosa blanca d’uns bells nous amics, que sembla que la vida ens hagi regalat per mitigar l’absència que s’apropava.
Ens consola i ens desconsola alhora l’amiga estimada, la dona de l’amic enyorat, quan ens diu que li agrairà sempre tot l’amor i la felicitat que ell li ha donat i haver-se fet millor persona al seu costat. Ens consola que la mort d’un home bo, tan amant de la seva família i dels seus amics, ens deixi tant d’amor i tanta vida. Si tots marxéssim deixant el que ell deixa, el món seria un lloc infinitament millor.
