De què parlem els papàs?

Quan em va enviar un e-mail la Laura, la creadora de la botiga especialitzada en portanadons Kangura, i em va comentar si volia fer un “espai de pares” em vaig pensar que s’havia begut totalment l’enteniment. I és que a l’encantadora botiga del barri de Gràcia, els tallers de portanadons i els “espais de mares” sempre han sigut una marca diferencial d’altre tipus de botigues, gaudint d’un èxit aclaparador. I de cop, un “espai de pares” conduït per un pare que aniria al dentista abans de baixar al parc amb el seu fill, és conegut a casa per la mare com “el gegant del pi” perquè es pot passar hores donant voltes per casa sense fer absolutament res, i es passa de llicències amb el seu fill Martí regalant-li sortidors de caramels “Pez” a dojo...funcionaria?

Li vaig dir que sí automàticament! I em va faltar temps per començar a tramar una bona posada en escena per a un “Espai de pares” com cal: trucar a la Damm perquè ens portessin uns barrils ben macos de cervesa, comprar una màquina de fer Frankfurts, llogar un projector ben gran amb el pertinent “home cinema” per poder passar-nos l’hora i mitja que dura el taller veient videoclips dels “80”, partits del Barça (desde Cruyff, fins el “Tata”Martino) i pelis de “noies que s’estimen”.Els últims 10 minuts ens canviaríem les fotos dels nens i ens diríem entre nosaltres com els estimem i els trobem a faltar. Llavors em vaig despertar suat al sofà mentre un episodi de “SouthPark” m’il·luminava el rostre encara mig adormit: “Buf, si faig aquest espai de pares la Laura em mata!”, em vaig dir. Així que he pensat que fora projector i fora cerveses i ens asseurem als magnífics pufs que hi ha a la sala de tallers de la botiga, per parlar de les nostres inquietuds...què us sembla? Qui s’apunta? Aquí podeu fer-ho! Llavors vaig recordar quan li vaig preguntar a la Laura de què parlaven les mamàs a l’ “Espai de mares” de la botiga, i em va respondre: “El tema estrella és la lactància!”. Arghhh….jo de lactància sé poques coses, les que sé les llegeixo al blog de la companya Alba Padró o li pregunto a la meva dona, i l’únic que em ve al cap quan escolto la paraula “lactància”és la temuda prolactina. Llavors em van venir al cap milions d’inquietuds que pateixo dia a dia amb el Martí i el Mario, i vaig pensar que els papàs podríem parlar de tantes coses i som tan ximples…que no ho fem. No sé si és perquè som d’una altra pasta a les dones, que els hi falta temps per entrar al “Soc Petit”, fer grups de ”Whatsapp”, cafès, “espais familiars”, trobades….Qualsevol excusa és bona per parlar de la canalla i del fet de ser mare! A veure... de què dimonis parlem els pares? Depèn…jo, per exemple,vario de tema en funció de amb qui ho faci: Si he quedat amb un amic que no és pare, li parlaré dels meus dos nens, però em faltarà temps per preguntar-li al company com li ha anat amb les seves últimes conquestes, si va veure la peli aquella del boig que treballava en un supermercat i que decapitava als clients d’amagat, i ja posats, si s’ha fixat en l’escot de la cambrera de la cafeteria on estem esmorzant…. Per altra banda, si parlo amb altres pares com jo…llavors tinc una desmesurada explosió d’inquietuds que surten disparades del cap com si es tractés de milions de caramels mentos dins un bassal ple de Coca-cola! Comencem: El collit, que el nen comenci a menjar només les coses que li agraden (coi, com son pare), les rebequeries (un clàssic més clàssic que la peli "Casablanca"), els amics que no són pares i et miren com si els parlessis de qualsevol teoria de l’Stephen Hawking (millor parlar de l’escot de la cambrera doncs), el que realment ens passa pel cap quan les mares li donen teta al petits ja sigui al parc, al cinema, a l’Ikea o a “Les golondrines”, quan els nens només volen a la mama per a qualsevol cosa i a tu et donen ganes d’enterrar-te viu, de quan la família es pensa que ets un dels secundaris del film “Algú va volar sobre el niu del cucut” quan els hi parles de “criança natural”, els “piques” amb altres pares al parc, (reconeixeu-ho, algun cop ho heu patit), i aquella contínua sensació de que no ho estàs fent bé, que ho podries fer millor, o que a aquest pas el teu fill serà el protagonista de la pel·lícula del’assassí del supermercat que parlaves amb el teu amic. No és gens fàcil ser pare, sense que en algun moment et sentis molt perdut, crec que tot comença amb les paraules de la teva dona: “Estic embarassada” i continua amb tota la galàxia donant-te consells i segueix continuant a les classes prepart amb aquelles frases lapidàries: “Només heu de recolzar a la mare i no posar-la nerviosa”. Jo només amb aquesta frase me’n vaig adonar que la cosa seria realment complicada. Després les hormones, els vincles, els llibres de criança, i un munt més de coses ens cau al cap sense que ningú ens hagi avisat. Llavors entens aquella frase castellana que diu:“cuando seas padre comerás huevos...”. Primer perquè és evident que quan ets pare, entens als altres pares, al teu propi pare, i segon perquè de cop apareixen a casa els entranyables ous Kinder de quan eres petit, amb aquelles joguines horribles de muntar, que es desmunten amb una facilitat indignant i que després et trobes les peces per tota la casa. I és que ja ho diu el Jordi, el papa de la Maria i el Xavi: “Ningú ens va dir que fos fàcil”!.I com no és gens fàcil entendre el que és realment ser pare, entendre a les mares i entendre’ns a nosaltres…crec que hauríem de parlar més entre tots els papàs. Tampoc us dic que haguem d’estar tot el dia al “whatsapp” amb un grup que es podria dir: “De què parlem els papàs?” (més que res perquè ens passaríem tota l’estona enviant-nos acudits i fotos pujades de to, m’equivoco?), però n’estic segur que en molts casos ens sentiríem més acompanyats i menys perduts i n’estic encara més segur que això ens farà sentir millors pares, o millor dit, pares menys perduts. Com? Que també voleu parlar de l’escot de la noia de la cafeteria? Cap problema! I el de la veïna, el de la botiga de la copisteria i el d’aquella mare tan dolça de l’amigueta del nostre fill... I és que com ens agrada ser pares!