El país de Mai Més

Mentre la petita Julia estava veient com s’enlairaven plens d’emoció en John, en Michael, la Wendy i en Peter Pan cap el país de Mai Més, es va adonar de quelcom que la va neguitejar molt: la Nana no els acompanyava. Sí, és veritat que el petit Michael va sacsejar la Campaneta per a que caigués pols daurada i la gossa pogués volar, però el senyor Darling havia lligat tan fort a la pobra gossa a un arbre, que de res va servir...

La Julia va sentir molta pena per ella, molta. Perquè? Es preguntava dia rere dia. Ella, que havia cuidat com ningú dels petits, ella, que havia defensat sempre als nens de les seves entremaliadures davant del senyor Darling, ella, que era amb la persona amb qui més estona es passava la canalla, doncs ella...no podia anar al país de Mai Més. Era injust, molt injust. Llavors cada cop que els pares de la Julia li proposaven d’explicar-li el conte o de veure la pel·lícula “Peter Pan”, el seu preciós somriure es transformava d’immediat en un rostre trist i melancòlic. A l’escola a l’hora del pati, just després que tota la colla de “els nens trobats” (la colla d’amics de la Julia) es canviessin els seus esmorzars (era curiós, però a cap nen li agradava l’esmorzar que li havia preparat la seva mare), es posaven tots a jugar al joc de Peter Pan: el Carles era el nen que no volia créixer, l’Oriol el capità Garfi, la Mireia la Wendy , l’Anna la Campaneta, el Ricart en John, el Jaume en Michael i la Julia sempre volia ser la Nana, i és clar, sempre ho era, i és que pels altres personatges sempre hi havia baralles, però per la Nana? Qui voldria ser algú que estava sempre destinat a no trepitjar l’estimat país? Llavors un dia va arribar un noi nou a classe,de mirada “axinada” i etern somriure...es deia Miguel. Els primers dies el petit Miguel no xerrava gaire, només somreia. A l’hora del pati, es posava a un cantó tot calladet i observava amb timidesa-però alhora amb atenció- tot el que feien els altres nens. Fins que un dia la Julia es va adonar que el Miguel estava sol, encara que el que realment li va sobtar era una altra cosa, i és que en Miguel estava esmorzant un entrepà de calamars: “Calamars?? Per esmorzar??” -li va comentar amb cara de pomes agres la Julia al Miguel-, i aquest li va respondre: “M’encanta l’entrepà de calamars, el vols provar?”. La Julia no se’n refiava gaire d’aquell oliós entrepà, però va ser provar-lo i desde llavors, no es van separar en tot el curs. Esmorzaven junts, feien els deures junts, anaven al parc junts, i jugaven a Peter Pan junts a l’hora del patí amb els altres nens de la colla, amb l’afegit problema que tots dos...volien ser la Nana. I és que el Miguel de petit també s’havia fixat, mentre els seus pares li explicaven el conte de Peter Pan, que la pobre Nana mai viatjava al país de Mai Més. Així que després de diversos dies de discussions aferrissades amb la Julia per escollir qui seria l’entranyable gossa, el Miguel va tenir una idea genial: un d’ells seria la Nana que cuidaria i estaria sempre amb els nens, i l’altre seria la Nana que per fi...visitaria el país de Mai Més. Al principi a la colla de “els nens trobats” no els hi va semblar bona idea, i miraven amb mala cara la iniciativa del Miguel. No obstant amb els dies, es van adonar que allò que la Nana viatgés al país de Mai Més...era realment divertit, i n’era tant, que entre tots van decidir que al país de Mai Més hi podien viatjar la Nana, però també en D’Artacán, en Willy Fog, la Teresa Raval, el Lluis Llach o qualsevol que ho volgués. I així es van passar tot el curs: canviant-se esmorzars uns amb els altres i fent viatjar tot tipus de personatges reals i de ficció al país de Mai Més. Van passar els dies, els anys, els cursos, i aquella colla es va adonar que el país de Mai Més no només existia als contes, a les pelis o a l’hora del patí... existia a l’interior de cadascú, per tant en el fons... estava a l’abast de tothom. Només calia visitar-lo, gaudir-lo sense pors, sense complexes i sobretot calia esta ben allunyat del “què diran”, però aquest maleït “què diran” va ser pitjor enemic que el capità Garfi o qualsevol altre personatge malèfic per la colla de “els nens trobats”, i tots ells...van deixar de visitar el país de Mai Més...per sempre més. Bé, tots menys la Julia i el Miguel, i en acabar l’últim curs de l’escola, quan les desconegudes i inquietants portes d’institut s’obrien de pam a pam per a tots els nois i noies, la Julia i el Miguel es van acomiadar entre llàgrimes, conscients que el fet de tornar a visitar junts el seu estimat país, seria quelcom complicat en el futur... Llavors durant el camí de la vida, tant la Julia com el Miguel van decidir viure’l d’una manera ben real i tocant de peus a terra, però sempre amb ganes de tornar a aquell meravellós país; la porta a aquell país estava entreoberta, el camí marcat, el mapa guardat, i sempre hi era present. Amb el dia a dia laboral, al carrer, al barri, a tot arreu, la Julia i el Miguel es van adonar que hi havia molta gent al món que no havia visitat mai el país de Mai Més, ni de petits, ni de grans...en cap moment, i no entenien el perquè: potser tenien por del capità Garfi? O potser era perquè patien vertigen a les alçades? i si era perquè els hi feia pànic conèixer als entremaliats nens perduts? Fos el que fos, tota aquella gent del seu entorn...mai havia somiat, i fixeu-vos que el camí era ben fàcil: la segona estrella a la dreta, i després tot recte fins l’alba. I un dia que la Julia passejava pel barri del Poble Nou, pensant en un milió de coses i mentre es menjava un sandvitx de gall dindi, va veure quelcom que la va fer aturar-se en sec: era un noi ben plantat, que s’estava menjant un entrepà de calamars a les 8.31 del matí a la terrassa d’un bar anomenat Can Toni. No s’ho podia creure...era el Miguel! En aquell mateix moment van decidir que mai més es tornarien a separar (i per suposat que es canviarien els esmorzars), però també van decidir que volien fer quelcom junts: seguir somiant. Llavors van decidir crear entre tots dos el lloc més semblant al país de Mai Més que un servidor ha vist mai, el lloc on sempre que puc m’escapo i faig una visita, el lloc on m’hi passaria tot el dia gaudint com un nen, essent un nen. Una exquisida llibreria infantil plena de contes per a tots els gustos, per a totes les edats, un lloc per somiar, un lloc per gaudir, un lloc per estimar. La llibreria es diu La Petita i està al cor del barri de Poble Nou de Barcelona. La Julia i el Miguel van crear La Petitaper als nens, per als grans, per als nens grans, pels grans que no volen sentir ni parlar dels nens, pels amics, pels seus fills, per la colla de “els nens trobats”, per vosaltres i sobretot...per la Nana. Us animeu a volar? il.lustració: Ibie Romero