El festival el tinc a casa!

Des de ben jove no m’he perdut una sola edició del “Festival internacional de cinema fantàstic de Sitges”. I és que com a bon amant del cinema, de Sitges i de las hamburgueses del restaurant “los Vikingos”, el festival és una cita obligada un cop l’any. Són moltes les pel·lícules vistes, els autògrafs, les anècdotes…i les hamburgueses. No obstant des que sóc pare de dues criatures, les escapades al festival han sigut ben poques. I és que entre adaptacions,bolquers, parcs, dormir al petit i dormir el gran (cada fill requereix tècniques diferents, evidentment) berenars de “pa de llet” amb “Nocilla” i 3 contes per nit abans d’anar a dormir…visitar el festival a dia d’avui és complicat. No obstant aquests dies mentre mirava les cròniques i crítiques, vaig adonar-me de quelcom…fantàstic. Sí, el festival de Sitges pot esperar, és més, d’aquí res seran els meus nanos els qui faran cues a l’Auditori mentre son pare va a buscar les entrades, o uns entrepans de fuet perquè a mitja pel·lícula no ens entri la gana, però ostres! Llavors vaig començar a pensar en molts dels gèneres cinematogràfics que inclou el festival, i vaig evidenciar que els tenia a casa!!! Si, el festival el tinc a casa! Comencem: -Cinema d’acció: cada matí o tarda, és a dir, l’anada i tornada del “col·le”podria ser un film d’acció al més pur estil “Con Air” o “La Roca” però sense explosions:“papa tinc caca!”(5 minuts abans de sortir), “papa no vull anar al “col·le”, “papa t’he dit per esmorzar un entepà de formatge i no cereals” (Sí, m’havies dit cereals”!!! …arghhh) i altres grans clàssics del segle XXI!! -Cinema d’aventures: sens dubte és quan hem d’agafar el cotxe o transport públic per anar a algun lloc. Autèntiques odissees amb dos nens que no t’ho posaran gens fàcil per arribar al teu destí. Qualsevol tarda al parc. Anar a dinar a un restaurant amb la canalla i a ser possible amb altres parelles amb nens també i, per postres a un lloc d’aquells “pijis” on hi va gent que amb qualsevol contacte amb infants pateixen erupcions a la pell, migranyes i ansietat en els casos més severs. - Cinema de ciència ficció: quan el papa dorm al Martí o al Mario. Quan el Martí vol fer quelcom amb el papa i ho vol fer només amb ell i no amb la mama –cosa que sol passar a la inversa-. Quan el Martí no s’aixeca ni un cop de la taula mentre dina o sopa a casa. - Comèdia: les ocurrències del Martí! Des del seu clàssic “a mi m’encanta”, quan li agrada qualsevol cosa; quan et diu que tenim diners per comprar un cotxe i t’ensenya un pot ple de monedes de 5 cèntims o quan comença a fer-li moneries i abraçades a son germà com si fos la típica àvia de mercat. - Comèdia Romàntica: per a la comèdia romàntica ens haurem de remuntar fins fa 8 anys, quan vaig conèixer a la meva actual parella i la vaig seduir amb un sopar que es basava en una pizza “calzone” de “la Sirena” i uns “Hot pockets” -pasta de full farcida de pernil dolç i formatge- que ja ni es venen (us podeu imaginar la magnitud de la porcada?) i que es feia en el microones.. Avui dia molts em pregunten (jo el primer) com la meva dona es va enamorar de mi… - Drama: el gran drama és quan al Mario se li surt la caca del bolquer al més pur estil “Venom apoderant-se de l’ Spiderman”, o quan tens pressa per a anar a un lloc i t’has d’esperar a que el Martí trepitgi totes les tapes del clavegueram, una a una, i poc a poc…sinó no s’avança!! Per acabar amb un embut al cap vaja... - Bèl.lic: quan veïns, família, amics, estranys o coneguts, em qüestionen la meva manera d'educar als meus fills. Em considero pacifista (malgrat no haver estat a Woodstock), però en aquests moments puc arribar a treure la bèstia que porto dins... - Musicals: quan posem el conte/c.d dels “Pinker Tones” Rolf i Flor, el papa canta totes les cançons, mentre el Martí em secunda tocant tot tipus d’instruments. Llavors el veïns ens odien molt, i de ben segur que voldrien entrar al pis amb la “motosierra” tipus “La matança de Texas” i acabar amb nosaltres…però coi, què bé ens ho passem!! Ja!ja! “se siente” veïns! - Suspens: la bossa dels nens, que és el més semblant a un film de Hitchcock o De Palma, i és que quan el Martí et demana aigua o una galeta, o has de canviar al Mario, o netejar-li les “espelmes” del nas, mai trobes el que necessites al moment, i sembla que un maleït follet malparit visqui dins la bossa i s’encarregui de desordenar-la tota. Si a més de no trobar-ho tens un o els dos petits plorant, la tensió i el suspens puja com l’escuma! Quan el Martí entra a una botiga de llaminadures i tu creues els dits perquè no toqui o es mengi cap! Si la visita a la botiga la fan amb el seus entranyables amics Lucia o Dani, canviaríem de gènere i passaríem al de terror, i és que si un nen amb prou feines el pots controlar…3 de cop és missió impossible, i serà de ben segur que algun dels 3 (millor dit, tots 3) acabin amb alguna llaminadura a la boca i sense pagar. - Terror: les rebequeries...buff, quan acabaràn? Al 2029? Quan penso que el Mario es pot ennuegar amb qualsevol aliment mitjançant aquest sistema d’alimentació innovador que em treu la son, llavors recordo que no tinc ni idea de com es fa la maniobra de Dusseldorf, Dostoievski o com dimonis es digui!!!! I per altra banda…la temuda prolactina! Sí, fa 6 mesos que s’ha instal·lat la maleïda hormona a casa i no hi ha manera que toqui el dos… - Pornografia: gènere totalment oblidat….per culpa de la prolactina,és clar! Fot el camp coi, que aquest gènere és dels meus preferits!!!! - Eròtic: prolactina, tu un altre vegada per aquí? -Infantil: sens dubte casa nostra, plena de joguets per tot arreu, sembla un “Chiqui Parc”, només ens falta el castell inflable, la piscina de boles, i un senyor a la porta amb bigoti i ple de tatuatges amb empatia zero amb els nens, i recollint les fitxes… - Fantàstic: quan estic veient un partit de “Champions” o les notícies del 3/24 i mentrestant faig el sopar (bé,millor dit quan estic abusant del microones) i de sobte s’apaga la Tv. Miro el Martí amb cara de pocs amics i li pregunto què ha passat; llavors em diu: “Ha sigut la màgia que tinc papa!!”. Visca la imaginació dels fills! Així que ja veieu que viure a casa és com viure al festival de Sitges, tot tipus de gèneres! Fins i tot tenim el “King Kong” i tot, i és que quan li vam preguntar al Martí –quan tenia 2 anys- què era aquell animalot de la tassa de Cafè amb llet -oficial del festival de Sitges, que el papa com a bon friki havia comprat-, i esperant que el nen digués “un mico”, “un goril·la” o què sé jo, i va respondre: “És el papa…” I és va quedar tan ample… Sí, i és que com n’és de fantàstic ser pare…o no?