Posa una teta a la teva vida!

He recuperat aquest post de l'altre blog personal que tinc, ja que fa temps que tenia ganes de compartir aquest text amb vosaltres. Va aparèixer del no res...gairebé sense trucar a la porta: "Hola, sóc la lactància materna, què tal noi ?", em va dir amb un somriure d'orella a orella. "Lactància materna ? Qui dimonis ets tu"?, vaig respondre-li. I és que reconec que aquelles dues paraules em sonaven a cafè amb llet, a secció de lactis del Carrefour, o fins i tot a una categoria d'aquestes estranyes que hi ha a les pàgines pornogràfiques d’Internet. Llavors m'ho van aclarir: "Ah, d’acord! Donar el pit! quin esglai! jo que em pensava que era quelcom més complicat", però llavors...em va caure el món a sobre. Donar el pit! buf, allò per a algú que té l’FP 2 d'Imatge i So i l'únic que coneix de pits són els de les noies de les pel·lícules de Russ Meyer...pot arribar a ser-li complicat. A més, jo que sempre que veia a les mares als parcs donant el pit em feia cosa i em posava vermell (bé, reconec que a la meva època d'adolescent, fins i tot em feia gràcia), ara la meva dona trauria el pit en públic? Però...i llavors què passa amb aquella màquina del pal Nespresso que feia els millors biberons de la galàxia, i que de passada segur que viatjaves en el temps rotllo De Lorean? Buf, ”mi gozo en un pozo” que diuen... Adéu Nespresso de biberons que et cagues! Hola lactància materna....Sí, la lactància materna havia arribat a la meva llar, per quedar-se per sempre més. Tot allò em sonava a xinès, a enginyeria industrial, a 100 persones parlant alhora en suahili. Llavors vaig veure que tot aquell "món tetil " era molt més que donar el pit i punt. Hi havia associacions que ajudaven a les mares a donar el pit (“ajudar ? Però per què?”, pensava jo). A més, les mares es podien federar si ho volien, rotllo futbol o bàsquet, però de mares lactants...“comor”? ? ? ? i això no és tot, sabeu què? Moltes d'elles llegien milions de llibres d'un pediatre primet i amb barba entranyable que era com un guru per a elles. Ah i a més (agafeu-vos fort) hi havia una noia que era assessora de lactància amb ulleres de pasta negra que estava disponible les 24 hores del dia, per si les mares tenien problemes en donar el pit!!! “comorr”?? (I ja en van dos de “comor”)...problemes? però quins problemes ? els endolles la teta i punt, no? i aquesta noia? s'ha de fer d'or amb tanta teta. Doncs no, la noia ho feia sense cobrar...què fort! ! Ahh i amb això sí que “flipareu”: aquestes mares que donaven el pit, quedaven un cop l'any totes elles per donar la teta juntes en parcs mentre sonava el "Give peace a change " de John Lennon (això últim de la cançó de Lennon m'ho he inventat, però queda guai ) . Ho haveu viiiist??????? Jo estava delirant, però com podien ser tan frikis aquelles mares? Calia visionar les 24 hores del dia vídeos rotllo “tutorials” o llegir-se tota la bibliografia del senyor de la barba entranyable per donar el pit? Feia faltar cridar a la noia assessora de lactància de les ulleres de pasta negra i molestar-la, perquè el nen no s'agafava bé al pit de sa mare? I si està veient el Barça-Madrid? o veient l'últim episodi de “Dexter”? Calia molestar? Calia que quedessin totes les mares per mirar-se els pits? Calia treure la teta a tota hora (tant en museus, parcs, centres comercials o al mig del carrer) tenint el mític biberó a mà de tota la vida? Calia que tota Barcelona li veiés els pits a la meva dona? (parlant clar). Llavors va néixer en Martí i em vaig mirar a mi mateix...i em vaig adonar que el friki era jo. Bé, més que friki, el que era...era un ignorant. I és que només veure el petit prenent el pit de la meva dona Vanessa...crec que ho vaig començar a entendre una mica tot. Allò no era endollar-li la teta al nen i llestos, era un procés, un vincle, un esforç amb gust, un acte d'amor. Era una cosa preciosa i que si et pares a pensar... és un miracle. Ahh i si parlàvem de frikis, calia recordar que el que quan tenia 16 anys va ser trekkie (fan de Star Trek ), el que té la casa plena de ninots (i no són pas dels seus fills) i el que plora cada vegada que sent parlar d’Spielberg, és un servidor, així que no sé qui era més friki, si aquelles mares lactants o el que escriu aquest post . Van passar les setmanes i ja no em feia res que tota Barcelona (i part de Catalunya) li veiés els pits a la meva dona, perquè en el fons, no li estaven veient els pits, estaven veient al meu fill menjar, bé, en el fons estaven veient alguna cosa més... alguna cosa realment extraordinària. I llavors vaig començar a veure vídeos del pediatre de la barba entranyable i em vaig adonar que no només parlava de lactància, sinó d'altres temes entorn a la criatura amb un sentit comú (i perdoneu l'expressió) acollonant!. Vaig llegir més de l'assessora de lactància amb ulleres de pasta negra i vaig pensar que encara sort que tenia el mòbil les 24 hores encès, perquè estava clar que hi havia moltes mares (massa...algun dia parlaré dels consells de lactància que donen a alguns hospitals) que la necessitaven...i molt. I també em vaig adonar que per alimentar el teu fill, és igual de vàlid i respectable donar-li el biberó, com donar-li el pit ... és decisió de la mare, punt. I llavors em vaig animar a anar a una trobada de mares lactants (sí, amb mala cara), però vaig veure que eren mares divertides, que no eren addictes a cap substància estranya i que a més tenien un bon rotllo envejable. A més, vaig anar amb el meu amic Jordi que també és pare, i és clar, us he de reconèixer que algun acudit fàcil va caure estant allà. I tot allò que era un món per a mi....ara era una miqueta menys món. I el més important: el veia amb bons ulls...amb sentit comú, com els vídeos del pediatre de la barba entranyable. I llavors em vaig començar a familiaritzar amb paraules com "calostre”, "mastitis", "discos de lactància " o "prolactina". Sí amics, la maleïda prolactina també va arribar a casa sense avisar. Només arribar va dir alguna cosa així com: "Hola, sóc la prolactina, i que sàpigues que estaràs un bon temps a dues veles". Aix ...prolactina...t’odio vella amiga. La prolactina és una cosa així com el Joker pel Batman, el Madrid pel Barça o Belloq per l’Indiana Jones. Sí, la prolactina no és només una tallada de rotllo tremenda, sinó que a més és una hormona associada a la lactància materna (si m'equivoco corregiu- me mares) i que el seu mític efecte secundari és la baixada de la libido per part de la mare...Aix que patirem... I llavors la nostra vida sexual va passar de ser com en una pel·lícula porno (sí, és clar) al desert del Sàhara...i quan començava a maleïr la prolactina, la lactància i de pas al pediatre de la barba entranyable...ups! Va néixer en Mario. Vaja, i jo que em pensava que lluitava contra el pitjor enemic del segle XXI...em dóna que no. Així que em vaig començar a prendre amb bon humor això de la prolactina, fins i tot al referir-me a ella, cantava l'horrible i alhora enganxosa cançó de "Buleria" de David Bisbal, cantant la tornada i substituint “buleria” per “prolactina”: " Prolactina ! prolactina tan tatan”. Ho sé...demencial . Estava clar que la lactància materna igual que la meva figura gegant del Freddie Mercury que si la toques sona el "We Will Rock You ", el meu ninot "Buzz Light Year " oficial de la "Disney Store" o el meu cap gegant de xiclets "Boomer" (he d’ensenyar-vos-el , és una passada !), formava part de la meva vida. Llavors vaig veure més vídeos del pediatre de la barba entranyable, entrava als “foros” de l'assessora de lactància de les ulleres de pasta negra per defensar a les mares lactants a capa i espasa, li preguntava a Vanessa un munt de coses, i cada vegada que veia pel carrer alguna mare donant el pit al seu fill, ja no m’incomodava, ja no em posava vermell...em semblava el més bonic del món. Parlava amb mares i pares del tema, vaig obrir un blog més friki que qualsevol mare lactant...i llavors...llavors em vaig atrevir a escriure un post parlant d'aquesta gran desconeguda i alhora apassionant lactància materna. Així que ja sabeu, si la lactància materna truca a la vostra porta, estigueu tranquils pares, ja veureu com de bonic pot arribar a ser...I això de la prolactina? bé, això ja és una altra història...però no us desanimeu, perquè fins i tot el mateix Batman pateix com el que més davant els brutals atacs del Joker...no obstant us recordo que sempre, sempre...Batman guanya . I a les males, sempre li podeu cantar: "prolactina, prolactina ... tan tatan! " .