Un pare com Darth Vader

Carles Escudero

Pares i mares de Catalunya, no esteu sols: el meu fill també és un nervi.

Aquest post està dedicat a tots els “nervis” de Catalunya, i per suposat a tots els pares de les criatures. Perquè ser un nen mogut, que no para quiet ni un segon, o sigui, ser un nervi...és la cosa més normal del món...i a més a més, és apassionant.

El meu fill és un nervi i a mi em treu de polleguera. Té 3 anys, li encanten els "makinillos”(makis i sushis) ", les cols de Brussel·les, " Llanterna Verda " i els mapes de Barcelona. Té imaginació per aturar un tren, te la intenta colar sempre, és simpàtic, afectuós, astut i sí...és un nervi .

El meu fill és un nervi i corre molt, no para. Només de veure’l, t'esgotes, et sents com si haguessis pujat el Puigmal 10 vegades seguides, el veus suar i ja estàs suant tu. Al parc no para quiet ni un segon, i mentre molts nens juguen a pilota, fan castells de sorra, o es tiren pel tobogan, ell escala parets impossibles mentre tu estàs a punt de trucar al 061, no per ell , sinó per tu és clar, conscient que a aquest pas no arribaràs als 40.

El meu fill és un nervi, i molts pares el miren amb por, amb ganes de trucar a un exorcista, a la policia, o al metge perquè li donin pastilles vermelles, verdes i blaves. El veuen com el Katrina, “Terratrèmol" Earthquake(el que es va carregar a Hulk Hogan a “Pressing Catch"...sí, jo sóc d’aquells que s’ho va empassar) o el Cèl·lula de “Bola de drac Z”, i llavors amaguen els seus fills, no sigui pas que el Martí els vagi a mossegar i contagiar-los alguna malaltia estranya, els hi arranqui els ulls d’una estocada o els desintegri escopint àcid per la boca.

El meu fill és un nervi, i al col·legi igual que a casa, no pot estar-se assegut, ni quiet un moment. Fins i tot quan dorm (us ho juro), si et toca una mica amb el seu peu o mà et passa el corrent...llavors la meva dona diu que estic boig, però jo dic que el nen és com aquell film anomenat "Powder " o quelcom així, en el qual a un paio li queia un llamp i llavors transmetia electricitat. Aleshores hi va haver un temps en què pensem a portar-lo a ioga o alguna cosa així rotllo calmat. Crec que vàrem ser idiotes pensant això...el que el meu fill necessita és treure tota aquesta energia, res més.

El meu fill és un nervi, i li encanten els trens perquè en el fons ell mateix és com un tren, a tota potència, però sense parades, sense stops, sense descans, això si amb un viatge ple d'alegria, felicitat i amb un destí molt marcat i clar. I jo que sóc més tranquil, que sempre he anat a batzegades, com Julio Salinas o com el Gegant del Pi, em supera, fa que em surtin canes cada 10 segons, però l'adoro, perquè en el fons, m'encanta que sigui així.

El meu fill és un nervi, per això crec que un dels regals que més li va agradar d'aquest Nadal va ser un joc de senyals de trànsit del Raig McQueen, i ja el veieu amb els seus avis i tiets jugant al joc, i aprenent tots els senyals de trànsit mentre jo me’ls mirava bocabadat sonant-me tot allò a l'idioma Klingon. Igual que quan anem en cotxe i el nen es passa tot el viatge preguntant a la seva mare què vol dir cada senyal. Sí, igualet que jo, que quan s'ajunten dos carrils em penso que anem a xocar i que mai em trauré el carnet de conduir perquè "conduir" és una de les meves tres pors potencials, juntament amb l’uròleg i els lavabos públics.

El meu fill és un nervi, és el més semblant a una d'aquelles pel·lícules d'acció que duren més de dues hores i que no paren, que hi ha explosions, tiroteigs i persecucions una darrere l'altra, que en moltes ocasions t’acceleren el cor, els nervis i de passada el TOC, però saps que a les altres 14 sales del multisalas possiblement facin bodris ben avorrits...a més, a la vida hem vingut a divertir-nos, a posar-nos nerviosos i sobretot, a passar-ho bé, no ?

El meu fill és un nervi, i pots estar les 24 hores del dia amb ganes de enviar-lo a Michigan, Groenlandia o Uzbekistan, o temptat d’administrar-li aquells somnífers per a cavalls com en aquell film dels "germans Marx", però us asseguro que quan està cansat, trist o malalt, el trobes molt a faltar, i llavors no pares d’atabalar-lo preguntant-li cada 5 minuts si es troba bé, i et ratlles, t’amoïnes molt, i llavors quan torna a saltar com un posseït al sofà, a fer el boig sense parar o a utilitzar el seu germà Mario com a tanca per córrer els 100m tanques, t'alegres, somrius i dius : "Aquest és el meu noi! " .

El meu fill és un nervi, però no només és un nervi, sinó que crec que actualment és la persona que més admiro en aquest món. Perquè sí, té benzina en comptes de sang, sí, cada vegada que corre amb la bici, és molt probable que en pocs segons hagi arribat a Sort, per exemple, i sí, cada cop que entra dins d’un cotxe, si per ell fos, cremaria la seva cadireta amb un bidó de benzina i un encenedor, es posaria davant i conduiria ell mateix si els seus peus arribessin al pedal de l'accelerador, però també no hi ha dia que passa que em dona una lliçó, una lliçó ràpida, a la velocitat de la llum, a 1000 per hora...collons, a tota hòstia! Sí, però una lliçó.

Zoom