És més que la tieta
Encara ara em faig un embolic amb elles i em costa saber qui és qui. La seva relació és extraordinària, màgica diria jo. Aquesta és la seva vivència.
Em dic Sonia, tinc trenta-sis anys i una filla decinc anys que es diu Zaira, l’estiu passat, després d'estar més de tres anys sense donar-li el pit a la meva filla, vaig decidir relactar. Tornar a tenir llet per poder alletar al meu nebot.
Per entendre la meva història, fer-ho més fàcil i entendre el motiu d’aquesta relactació cal que comencem pel començament.Tinc una germana bessona, Carmen, la unió que tenim entre nosaltres dues ha estat sempre molt especial i arribades a l'etapa de la maternitat aquesta unió no podia ser menys.
Quan vam tenir les nostres primeres filles la Lucía i la Zaira, sempre vam tenir clar que els volíem donar pit, mai vam dubtar que tindríem llet, mai vam tenir dubtes que les nenes estaven ben alimentades... Tot això en part, gràcies a la llevadora que va tenir la Carmen al Centre de Salut la Pau. Des de aquí el nostre reconeixement, és diu Llum i és una persona excel·lent, que dóna suport al part natural, està a favor de la lactància, del collit...
Així va començar la nostra primera aventura amb la lactància. Les nenes només es porten 8 mesos així que les vam poder alletar les dues. Sí, ho heu entès bé,alletàvem lanostra nena i la nena de l’altra, fèiem lactància creuada.
La Zaira finalmentes deslletà amb dos anys, però laLucía va seguir amb "les seves teta" fins als quatre anys i mig.
La meva germana es va tornar a quedar en estat, era un nen. Quan la meva germana va donar a llum a en Diego no li vaig donar el pit, tot i que em vaig quedar ambl'espineta de no donar-li. Però quan el Diego tenia vuit mesos vaig prendre una decisió. Una decisió, això sí consensuada amb la meva bessona. Volia alletar el Diego, volia intentar alletar-lo.
Semblava fàcil doncs quan jo l’agafava en braços se'm enganxava i em buscava el pit, per tant la part més complicada que és que el nen vulgui agafar-se al pit la teníem resolta. Així que vaig decidir fer-ho.
Després de demanar-li consell a l’Alba i a les noies de Lactaria a Saragossa, encara estava més decidia a fer-ho. A Lactaria em van deixar un extractor de llet elèctric i vaig començar a posar-me'l al pit per tal d’estimular la producció de llet.
Em posava el tirallets cada tres hores més o menys i al sisè dia em va començar a sortir llet del pit dret, i al dia següent ja em sortien bastants gotetes d'aquest pit i també em va començar a sortir llet del pitesquerre.
Potser no tenia llet per alletar a un regiment, de fet tampoc hauria pogut alletar-lo de manera exclusiva si hagués estat el cas, però sempre que el Diego em necessitava ( i em necessita), encara que sigui per adormir-se o calmar-seaquí em té. Per descomptat això no treu que la meva germana el segueix alletant perquè ara ja té tretzemesos.
(Aquesta és la meva germana amb el Diego i aquesta sóc jo amb el Diego)
M'emociono cada vegada que recordo la cara amb la que em mira elDiego, quan el poso al pit i em somriu, és una experiència tan meravellosa que només ambaquests petits momentsem val la pena.
Vull donar les gràcies, ara que puc, a la meva bessona per deixar-m'ho fer, si ella no ho hagués volgut no hauria estat possible viure aquesta experiència. A les meves nenes Zaira i Lucía que tant m'han animat i que em diuen que la llet té gust de caramel. I a una persona, gairebé desconeguda per a mi, que quan ho estava intentant en comptes de tirar-me la cavalleria per sobre, com les meves amigues, em va dir: "Què bé!!!Et farà molta il·lusió !!!!!"