Criatures 15/03/2013

La petita

2 min

Els que diuen que és bo que els nens explorin amb el menjar no coneixen la meva filla. Si li dones un plàtan, l’aixafa amb la mà i quan ja la triturat se’l va posant a la boca. Tot el que pot rescatar de la funda del sofà perquè la meitat del plàtan se li escapa entre els dits. La resta acaba impregnada als seus cabells, al nas, al jersei i als meus pantalons. Perquè quan acaba baixa del sofà i m’agafa la cama per fer-me saber que vol seguir explorant. A taula la técnica de manipulació dels aliments canvia. Obre la boca per després treure’s amb els dits les mongetes o l’arròs que es va menjant. On més gaudeix, però, és fora de casa. Allà les possibilitats d’endrapar tot el que es trobi augmenten. A la festa de carnaval del poble va arrassar. Anava de punta a punta del pavelló entaforant-se tots els melindros, piruletes, caramels i confetis que es trobava pel terra. Ho va païr ràpid. Tant que de tornada a casa ens l’anàvem passant perquè no duiem cotxet i desprenia una olor semblant a una mofeta en zel. Ara a la sortida de l’escola bressol mirem de portar-li berenar. Així ens estalviem que faci de fos formiguer i es foti puntes de cigarretes, pedres o sorra. Això mateix els hi dic als pares quan m’avisen que s’està menjant l’ensaïmada que li ha caigut al terra. Les nenes no sempre són princeses. La nostra és zero femenina. Perquè no sé com s’ho fa, però sempre va bruta, sempre li penja un moc del nas i a la que et despistes ja s’ha tret els mitjons. És una peus negres. És una ànima lliure. Quan dinem és capaç de treure’s el pitet i deslligar-se de la trona. El seu debut com a contorsionista va ser fa uns mesos. Cansada que no li traiéssim el maxicosi del cotxe i li poséssim la caidreta un bon dia va decidir passar a l’acció. Es va començar a cargolar i va alliberar els braços però es va quedar de bocaterrossa. Va plorar però no es va espantar. Dos quilòmetres més tard repetia l’operació. És la més punkie de la casa. Amb onze mesos es va posar a caminar i fins que no es va menjar la pica de la seva classe corria com si l’empaitessin. Darrerament sempre em porta el conte del caganer. No sé si per recordar-nos que hem trigat nou mesos en adonar-nos que és intolerant a la lactosa. Ens havíem acostumat a que cagués entre vuit i nous cops al dia i miràvem amb cara d’extraterrestres els altres pares quan ens deien que el seu només en feia una o dues. Tenir una criatura no comporta necessàriament deixar de ser uns pares primerencs.

stats