Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

Les Tortugues Ninja

Els Reis de l’Orient porten coses a la gent i els pares ens passem les setmanes prèvies practicant el Nadal a tres bandes. És un joc que consisteix a anar de botiga en botiga sentint el clàssic “ja no ens en queda cap”. L’operació arrenca amb el Biri Biri, que aconsegueixo de manera miraculosa perquè una amiga que treballa en una llibreria que ara ja ven de tot en troba un al magatzem. Abans d’arribar a la caixa les mares em miren com si jo fos l’extraterrestre. Medito fer revenda i escoltar ofertes. La il·lusió de la gesta no li traspasso a la petita, que cedeix en Biri Biri al seu germà, que només mostra interès el primer dia.

L’operació continua amb la furgoneta de les Tortugues Ninja. La botiguera que em comenta que la pot aconseguir no m’oblidarà. La truco cada dia per preguntar-li si ja ha pogut parlar amb el representant italià que diu que li pot portar. Ho faig perquè paral·lelament la meva companya també s’ha animat i ja n’ha trobat una per internet i està punt d'entrar en una subhasta i comprar-la trenta euros més cara. Aquella mateixa nit en un atac de sensatesa descartem incloure la furgoneta a la carta. Però la botiguera que el primer dia em va dir “si en trobo una serà per tu” m’acaba trucant per dir-me que ja la puc passar a buscar. Ses Majestats ens veuen tan obsessionats amb les Tortugues Ninja que al nano també li cauen el Leonardo i el Raphael i la moto. Ara de vehicles només ens falta la moto aquàtica.

Perquè d’helicòpter en tenim un de teledirigit. Les pràctiques de vol no han durat gaire. Concretament un dia perquè al segon va deixar d’enlairar-se. Després de perdre una peça que la meva companya i jo ens vam passar fins a la matinada buscant-la com un parell de psicòpates i que finalment vam trobar, però dies més tard i en una botiga, ara resulta que té un altre problema. Al nano el tenim entretingut amb un cotxe que els Reis li van dur a casa de la germana de la seva àvia i que no es fot les trompades de l’helicòpter i, per tant, preveiem que durarà més temps.

De la petita se n’ha ocupat la seva mare. El regal estrella ha estat una nina de la marca Corelle. “Aquesta és una nina per a tota la vida” va dir la botiguera i la meva companya em va fer que sí amb el cap mentre jo arrufava el nas pel preu. Una setmana després sembla que encara no valora la seva bellesa, ni el tacte ni tan sols l’olor que fa perquè la té arraconada en un bressol. Potser havíem d’haver previst que si el Tió li’n cagava una altra era presumible que s’encarinyés de la primera. O que mostraria més interès per una altra que plora si li cau el xumet. Sort en tenim de la tieta. Els Reis li han portat una bossa plena d’aliments i coberts. Exactament 130 peces perquè no deixem mai de pensar en ella.