Andalucía ahí estás tu ... i nosaltres!

Amb la crisi posposem el creuer pels fiords de Noruega o el safari a Tanzània per quan ens reencarnem i optem per anar de vacances a Andalusia. Després de tot un matí preparant les maletes, el nano ens organitza una gimcana que consisteix en trobar les claus del cotxe que ha amagat en algun racó de la casa. Les rescatem al rentaplats. Al nano l’avisem que ens espera un viatge llarg, que haurà de tenir paciència, que si no es porta bé vindran els del Tribunal Constitucional i li treuran la rateta. Ens fa cas. Abans de canviar de comarca, ja té la boca ben oberta i dorm plàcidament. M’apunto a l’agenda “felicitar a les monitores del casal d’estiu per haver-me’l esgotat abans de marxar”. El nostre periple per terres andaluses comença al Cabo de Gata. Allà em dedico a fer d’explorador baixant a les cales a veure si bufa el vent. En una d’elles, a la Isleta del Moro, m’equivoco en el diagnòstic i el parasol acaba a Múrcia. El nen no és mou, però acaba tan arrebossat de sorra que fins que no li traiem no sabem que és ell. Torno de la Manga del Mar Menor esgotat. Canviem de platja perquè no em ve de gust fer parapent amb el para-sol. Ens amaguem en una mena de cova i no en sortim si no és per banyar-nos. Ens estalviem la crema solar. A la tarda fem via a Granada per visitar l’Alhambra l’endemà. A l’hostal acabem amb les existències d’aigua traient-nos la sorra del cos. La meva companya surt a buscar garrafes. Piquem quatre tapes al bar de sota i ens fiquem al llit ben d’hora. Estem rebentats. A primera hora del matí ens dirigim a l’Alhambra. No contractem cap guia, sinó una persona que ens ajudi a pujar el cotxet pels centenars d’escales que hi ha al recinte. Un japonès pica una estona, però al final la nòvia se l’endú. No sé si són tres o catorze les vegades que la meva companya em retreu que no hàgim agafat la motxilla. Al punt més alt de l’Alcassaba, a la Torre de la Vela, demano una ampolla d’oxigen, però no en tenen. La ressurreció arriba als palaus nassarites quan la noia que hi ha a l’entrada ens diu que no podem entrar amb cotxet i ens dóna una motxilla. L’abraço durant deu minuts fins que els de seguretat m’estan a punt d’expulsar. Tornem de la guerra amb l’únic desig de jeure. Ho fem a l’Albaicin contemplant les espectaculars vistes a l’Alhambra. En un dels bars de la zona preguntem al Dúo Sacapuntas en versió repercutida quin és el millor lloc per fer unes tapes. Ens envien a Los Diamantes, al carrer Navas. Tenim tanta gana que ens veiem obligats a demanar vuit canyes perquè ens vagin servint tapes. Quan sortim del bar el cotxet va de cantó a cantó i la plaça de l’ajuntament es mou.