Començar la casa per la teulada

Al llarg de qualsevol campanya electoral, se’n senten moltes, de coses que criden l’atenció, i podria haver-ne escollit qualsevol altra com a pretext per a fer aquest article, però em va interessar especialment el parlament que va fer la Sra. Laura Borràs el dia 5 de febrer, sobre el programa Aina, que s’impulsa des del Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública de la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració del Barcelona Supercomputing Center. Es tracta d’un programa que té l’objectiu de dotar el català de recursos lingüístics i digitals perquè la nostra llengua arribi a ser tan competitiva en l’àmbit digital, no tan sols com el castellà, sinó també com l’anglès, de tal manera que sigui possible garantir-ne millor la supervivència. 

El nom d’Aina va ser escollit com a homenatge a Aina Moll, la filòloga menorquina que fou cor i ànima de les primeres passes del procés, encara avui inacabat, de normalització lingüística, de la mà de la Norma –recordeu?–, aquella nena que, cap als anys vuitanta del segle passat, ens deia que el català era cosa de tots i que depenia de cadascun nosaltres.

Abans de continuar, com a curiositat, voldria fer notar que l’entitat que duu a terme el projecte i que és gestionada per un consorci on hi ha el Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades, però també la UPC i la Generalitat de Catalunya, es diu Barcelona Supercomputing Center, que és un nom en anglès dels Estats Units, tal com es dedueix per l’ortografia del mot center. Els britànics escriuen centre. Ben bé com si aquesta instal·lació científica no estigués situada a la capital de Catalunya, sinó a qualsevol ciutat del continent americà...! Tant del sud com del nord, per cert, perquè, a més, al costat, duu un nom secundari: Centro Nacional de Supercomputación. Sí, sí..., en castellà, és clar... Perquè ho entengui tothom... La Generalitat ja s’hi devia avenir perquè bé que ens hem d’entendre tots, oi...? I, com que, haver-hi posat “Centre Nacional de Supercomputació” com a nom únic, naturalment, hauria resultat excessivament exòtic i del tot incomprensible, doncs en anglès i en castellà ja està bé...

De fet, no volia estendre’m gaire en aquest petit, però significatiu detall perquè l’objectiu de l’article no és ben bé aquest. És només que em semblava pertinent deixar constància, de l’absència del català al costat de la presència de l’anglès i el castellà, les dues llengües que, cada dia que passa, es van menjant un bocinet de la nostra i la van fent cada cop més petita i menys nostra sense que ni tan sols ens n’adonem. Encara sort que el programa es diu Aina i no Hermione o Sue Ellen...! O Paca...!

Sarcasmes a part, és clar que els objectius del programa Aina no tan sols són necessaris, sinó que, tal com anem configurant el món d’avui dia, són absolutament imprescindibles. No es tracta d’un simple assistent de veu com Alexa, Cortana o Siri, sinó que és un programa molt complet que farà possible generar els recursos lingüístics necessaris per a evitar que el català quedi marginat de serveis i aplicacions d’intel·ligència artificial i de tecnologies del llenguatge com ara traductors automàtics, agents conversacionals, predictors i correctors lingüístics, aplicacions de resum automàtic, cerques intel·ligents, assistents de veu, aplicacions per a l’anàlisi de sentiments o motors de traducció i subtitulació automàtiques. I tot plegat, a disposició de qualsevol empresa o entitat que vulgui fer-ne ús perquè es publicarà en obert.

Ja hi ha creat el corpus lèxic català amb 1.770 milions de paraules i dades que tindran en compte el context i, a més, inclourà variants dialectals i registres lingüístics diversos. Tot un senyor projecte, amb un pressupost de 13,5 milions d’euros, que val molt la pena i que cal esperar que sigui respectuós amb la normativa de l’IEC i que neixi amb l’esperit de fomentar un català àgil i modern, però, alhora genuí i no contaminat dels castellanismes i anglicismes innecessaris que embruten la llengua catalana a causa de la laxitud que infon a la nostra comunitat lingüística, la forta influència del castellà i de l’anglès. No es pot negar la transcendència d'un projecte com aquest.

Celebro vivament, doncs, que les nostres autoritats s’ocupin de dotar la llengua pròpia de Catalunya dels recursos que necessita per a desenvolupar-se còmodament en el món actual i perquè els parlants puguem interactuar-hi amb les màquines amb la seguretat que aquestes seran competents en comprensió i expressió.

Ara bé, també cal no desatendre certes mancances evidents que acusa, encara avui, la llengua catalana i que crec, en canvi, que han caigut en el pou de l’oblit, com si ja no s’hi pogués fer res, com si fossin imponderables i una conseqüència inevitable de la voluntat suprema dels fats que regulen els destins, contra els quals no hi ha res a fer. 

I quan dic desatendre, no vull pas dir només que s’hi han de destinar recursos, sinó que, si es conclou que els que s’hi destinen s’estimen suficients, però es constata, com és el cas, que, en determinats àmbits, no han donat els resultats desitjats, en comptes de continuar perseverant en la mateixa estratègia, caldrà que el nou govern que surti d’aquestes eleccions tan estranyes que acabem de celebrar recorri a la imaginació i trobi –que per a això cobraran un sou– noves vies, nous camins i estratègies audaces, potser encara inexplorades, que ens facin sortir del gorg en què es troben avui certs àmbits, com ara la justícia, on el català encara és tan sols un mèrit i no pas un requisit; els cossos i forces de seguretat de l’Estat, davant dels quals, quan t’has d’adreçar a un dels seus membres i ho fas en català, no saps mai on anirà a parar la situació; el cinema, que arrossega uns dèficits intolerables malgrat l’estèril inversió que es fa per a evitar-ho o les instruccions d’ús de qualsevol aparell que compris, que apareix, a vegades, en idiomes i alfabets que ni podies imaginar que existissin, però difícilment en català. I com això, la retolació pública, l’etiquetatge, els prospectes dels medicaments i tota una sèrie d’àmbits que sembla que hem assumit que hem d’empassar-nos només en castellà i, en el millor dels casos, en un bon nombre de llengües, algunes de ben llunyanes, que no inclou la nostra.

Però, sobretot, hi ha un àmbit que, per la seva naturalesa, és extremament delicat i esdevé el més important de tots. Naturalment, l’educació. Les normatives que la Generalitat de Catalunya ha pogut establir, esquivant els acostumats entrebancs del Tribunal Constitucional, del sistema judicial, dels partits unionistes i de qualssevol de les entitats privades que es dediquen malaltissament a dificultar la veritable normalització del català, van indefectiblement a favor de la nostra llengua, però la realitat va per un altre cantó i, per tant, no són prou eficaces i fins resulten insuficients i poc ambicioses en els objectius. No n’hi ha prou a blindar la immersió lingüística com va proposar Laura Borràs. Perquè, si es blinda tal com s’aplica avui, no ens en sortirem.

Sobretot als centres de secundària, però també, en alguns casos, als de primària –especialment als concertats–, hi ha docents que no es posen el català a la boca en cap ocasió i, dels que sí que ho fan, una bona quantitat, canvien al castellà quan s’adrecen a un alumne que parla aquesta llengua. A més, els nois i noies que només fan servir el castellà, a molts centres, poden fer-ho en tot moment, fins i tot, a classe, i potser també a la classe de llengua catalana, sense que rebin cap invitació, per part del docent, a fer servir el català. I no diguem ja, el que passa al menjador o a la cantina, pels passadissos o al pati... I, tanmateix, l’escola és, potser, l’únic lloc del món d’aquests nois i noies on poden fer servir el català; l’únic lloc del món, doncs, on poden aprendre’l. 

Hi ha grans bosses de població que viuen d’esquena a la llengua d’aquest país. Són ciutadans que habiten barris on el català és marginal, ciutadans que no miren mai la televisió catalana ni escolten la ràdio en aquesta llengua i ciutadans a qui, al damunt, tothom s’adreça en castellà. Ciutadans, doncs, els fills dels quals no tenen més oportunitat que l’escola per a aprendre català i, tanmateix, veuen sistemàticament conculcat el seu dret a aprendre’n i, per tant, a competir en igualtat de condicions, en un duríssim món laboral, al qual hauran d’ingressar en breu, on trobaran competidors que seran capaços de fer servir les dues llengües i, per tant, que partiran amb un avantatge previ sobre ells. I tot perquè hi ha docents –uns quants de desaprensius i uns altres, que simplement són deixats– que, per comoditat, per ideologia o per una perniciosa consideració cap a l’alumne castellanoparlant, no dubten a saltar-se el que estableix el Reglament de Règim Lingüístic del centre on treballen i –no ho oblidem tampoc– per culpa d’unes autoritats educatives que negligeixen la seva obligació de complir i fer complir les normatives que elles mateixes han establert i de buscar-ne d’altres, si convé, que siguin més efectives.

I si les autoritats educatives no surten immediatament al pas d’aquesta deixadesa per part dels docents, de poc servirà haver aconseguit que les màquines ens parlin en català, perquè arribarà un dia en què la majoria de la població no les entendrà. I la despesa que s’haurà fet haurà servit de ben poc. 

Cal, amb una urgència peremptòria, engegar un pla de recuperació de la llengua en tots aquests àmbits en què hi ha dèficits tan greus i que la població ha acceptat com un mal inevitable davant del qual no s’hi pot fer res. Per a què hi són, vostès, potencials membres del futur Govern de Catalunya, si no són capaços de dur a terme una veritable recuperació d’aquests àmbits que presenten aquesta pètria impermeabilitat a la incorporació de la llengua catalana? 

Que no se m’interpreti malament: no dic, de cap manera, que no s’hagin de fer actuacions ambicioses com les que presenta el programa Aina. Són necessàries. Imprescindibles. El que dic i afirmo amb tota la rotunditat és que ens cal no oblidar que, quan es comença la casa per la teulada, per molt bonica que l’hagis construïda i encara que hi hagis fet servir materials d’allò més valuosos, pot ser que, al final, caigui feta a trossos perquè els fonaments no siguin capaços d’aguantar-la.

Ara som a punt de començar una nova legislatura. Ara és, doncs, el moment de fer un pensament i llençar-se de ple a recuperar la llengua catalana per a una població que, com més va més, renuncia a la seva llengua veient que la laxitud de les autoritats que haurien de vetllar-hi no li deixen cap més opció.