Raons i desraons per a la immersió

BarcelonaAra que hem encetat un nou curs escolar, anirà bé reflexionar una mica sobre el per què de la immersió, que és un tema que ens ha tingut ocupats durant una bona temporada i no sembla que hagi de deixar d’ocupar-nos a partir d’ara. Els que troben que la immersió en català a l’escola és una imposició inassumible per als nens castellanoparlants esgrimeixen com a argument un suposat dret d’aquells a rebre ensenyament en la seva llengua. Un dret que, per cert, no es reconeix enlloc ni queda recollit a cap llei, però que, si ells consideren just, fan bé de reclamar, sempre que ho facin emparant-se en les regles de la democràcia.

El que succeeix, però, és que el reclamen emparant-se en el fet que la llengua castellana, única que s’anomena espanyola, és oficial a tot l’Estat. I assumeixen aquest fet com una cosa natural. Com si no fos conseqüència d’una imposició que considera menors i de segona categoria les altres llengües de l’Estat. Com si rebre l’educació en castellà fos un dret inherent a la naturalesa del ciutadà que viu en aquest país i, per tant, una opció neutra que no decanta la balança cap enlloc, mentre que, al contrari, optar per educar tothom en català ho troben una mena de transgressió de les lleis naturals i una demostració palpable del nacionalisme excloent dels catalans.

Tanmateix, reclamar-hi més presència del castellà, menystenint el que han afirmat els experts sobre la immersió a Catalunya és, sens dubte, un acte absolutament ideològic que se situa al marge de la pedagogia, ja que implica, si més no, acceptar unes quantes màximes, que destil·len la ideologia subjacent a l’actitud d’aquestes persones i entitats i que miraré d’enumerar a continuació. Les col·loco entre cometes per distingir-les del meu comentari posterior.

• “Si l’infant aprèn poc català o no n’aprèn gens, no passa res”. Perquè el que és inqüestionable és que, si no és en situació d’immersió, a l’escola, el nen no catalanoparlant, efectivament, no aprèn català o ho fa de manera molt deficient. I, encara que l’acabi aprenent, també aprèn que no cal que l’usi perquè els altres ja li parlen en la seva llengua, cosa que afecta també els alumnes de llengua inicial catalana perquè aquests, al seu torn, aprenen que han de canviar al castellà quan parlen amb un alumne que el té com a llengua primera perquè aprenen que ell, a diferència del catalanoparlant, té tot el dret a mantenir-se monolingüe. Una opció, doncs, clarament decantada que apunta cap a la desigualtat creixent entre totes dues llengües.
• “Obligar tots els nens a aprendre català és una imposició perquè és una llengua prescindible, però obligar-los a aprendre castellà, no, perquè aquesta sí que és una llengua necessària”. La màxima es desqualifica tota sola perquè està formulada des d’una concepció castellanocèntrica del món i que menysprea el fet incontestable que hi ha nens, a Catalunya, que no senten el castellà com a llengua pròpia.
• “La conculcació de drets a què se sotmet els nens castellanoparlants quan se’ls obliga a aprendre en una llengua que no és la seva és inadmissible”. En canvi, deuen trobar admissible aquesta mateixa conculcació si es produeix amb nens que tenen com a pròpia una llengua que no és el castellà. I no parlo només de nens catalanoparlants, sinó també dels que tenen arrels fora de l’estat espanyol.

Aquesta màxima és palpable quan copsem el malestar que produeix a algunes famílies que l’escola sigui en català i, al mateix temps, detectem l’escassa o nul·la preocupació que senten aquestes mateixes famílies pel fet que hi hagi docents que, incomplint la llei de manera flagrant, facin en castellà les classes que haurien de fer en català. Només són objecte seu de protesta els docents que, complint la llei, fan les classes en català.

• "Quan un nen de llengua inicial catalana se’n va a viure fora de la seva comunitat autònoma deixa de tenir aquest suposat dret a rebre ensenyament en la pròpia llengua”. I això, malgrat que se’l consideri tan espanyol com els seus nous companys i, per tant, en principi, amb els mateixos drets. En canvi, si el desplaçat és un nen de llengua inicial castellana, ha de conservar intacte aquest dret. Clara i inadmissible asimetria, del tot incompatible amb el que pretén simular la màxima següent.
• “El català i el castellà han d’estar en igualtat de condicions i, per tant, seria just un tractament lingüístic igualitari al 50% a l’escola”. Una demagògica afirmació que no té en compte les dificultats de partença que afecten els parlants de català i la diferència abismal que hi ha entre la situació de cada una de les dues llengües oficials. Una diferència que és precisament la que justifica, sens dubte, la discriminació positiva cap al català, que s’hauria de produir no tan sols a l’escola, sinó en tots els àmbits.

Curiosament, però, els defensors del castellà a l’escola, queden clarament retratats respecte de les seves falses intencions igualitàries quan no es queixen mai de la precària situació amb què ens trobem els usuaris del català en àmbits com ara la justícia; la relació amb l’Estat, i molt especialment amb la policia i l’exèrcit; el cinema de sala o a través de plataformes; el món empresarial; la desigual oferta, a Catalunya, de cadenes de ràdio i televisió, diaris i revistes en cada una de les dues llengües; l’oci juvenil, l’etiquetatge comercial, les joguines parlant4 i un llarguíssim etcètera d’àmbits que seria impossible de consignar de manera exhaustiva.

• I, finalment, “l’aprenentatge del català és una dèria dels catalans, que estan tan carregats de punyetes que s’ocupen d’aquestes coses i no dels problemes que interessen veritablement als ciutadans”. Una cèlebre asseveració que va fer forat entre adeptes de les idees unionistes, que deuen trobar que ocupar-se del català a l’escola no interessa als ciutadans, però, en canvi, paradoxalment, ocupar-se del castellà i crear problemes allà on no n’hi havia, sí.

Aquestes sis màximes, algunes de les quals segurament negarien els defensors del castellà tal com jo les he formulades, perquè no són políticament correctes, tot i que són reals com l’aire que respirem, venen a demostrar que, al cap i a la fi, el que volen defensar aquestes persones i entitats no és, de fet, aquell suposat dret dels nens castellanoparlants, sinó un altre suposat dret de la llengua castellana a no perdre presència en cap àmbit –i el de l’educació és molt important–, en territori que es considera espanyol.

I això és evident perquè, amb la seva acció, de fet, no defensen els drets dels nens castellanoparlants, sinó que conculquen clarament el de tots els nens escolaritzats a Catalunya a aprendre català des de petits per aconseguir un nivell que els permeti competir en el món laboral en igualtat de condicions i integrar-se a la nostra societat com a individus amb les mateixes aptituds i possibilitats, hagin nascut on hagin nascut i tinguin les arrels allà on les tinguin.

Els partidaris de mantenir la immersió en català no ens hem de deixar dur per aquest pendent ideològic, sinó que ens cal tenir clares les idees per les quals defensem aquesta opció. I, a vegades, quan sento determinades persones embolicar-se excessivament amb la bandera per defensar una cosa tan senzilla com és la raó per la qual, a Catalunya, s’ha d’ensenyar en català, igual que a Portugal s’ha d’ensenyar en portuguès, a Hongria en hongarès i a Castella en castellà, em fa l’efecte que les esbiaixades raons que esgrimeixen els contraris a la immersió lingüística ens han fet perdre el nord. Per això, entre els qui hi som favorables, hi ha qui, pretenent donar-hi resposta, es dispersa combatent-les en el pla ideològic, en comptes d’oferir arguments sòlids de base pedagògica i de servei a la societat i a tots els seus individus, siguin o no de llengua inicial catalana. Els punts que segueixen, doncs, pretenen proposar al lector mitja dotzena de màximes que entenc que haurien de ser l’eix vertebrador de la línia a mantenir en defensa de la immersió per ser coherents amb nosaltres mateixos i amb el que he enunciat al final del paràgraf anterior:

1- En primer lloc, hem de tenir clar que no defensem cap dret de la llengua catalana ni volem conculcar-ne cap de la castellana. Senzillament perquè les llengües no en tenen, de drets. Són les persones les que tenen drets. I això sí que és important: les persones. És un matís que trobo molt rellevant i que no podem oblidar en cap moment, sinó que n’hem de fer el nord de les nostres actuacions per poder enfocar-les bé des del punt de vista pedagògic i social.

2- Defensem, doncs, el dret dels nens que s’escolaritzen a Catalunya, siguin autòctons o no i independentment de la seva llengua inicial, a aprendre la que és pròpia del país on viuen, sense que importin en absolut les seves arrels. No defensem, doncs, un suposat dret de les llengües que parlen, ni tampoc dels seus progenitors a decidir per ells. Defensem els seus drets. Perquè cal que tots els infants arribin a assolir un nivell de competència lingüística similar en totes dues llengües, en funció, naturalment, de les seves capacitats. I això no té res a veure ni amb el sentiment independentista, ni amb cap orientació ideològica, sinó amb una concepció de l’escola entesa com a servei a la ciutadania.

Només així serà possible una societat no fragmentada en funció de la llengua de cadascú, sinó unida a través del pal de paller que ha de ser la llengua pròpia del país i amb el màxim respecte per les altres llengües, especialment per la castellana, atès el pes demogràfic que té a casa nostra.

Però l’escola ha de ser, sens dubte, en català per a contrarestar la feblesa en què es troben els seus usuaris en tots els àmbits, inclòs l’escolar, per més que hi hagi qui vol fer creure que, a l’escola, el català senyoreja arreu. Perquè aquesta és l’única via per a transmetre l’idioma de manera eficient a tots els ciutadans que seran els adults del futur.

3- La realitat ens demostra que, si el nen no catalanoparlant no es troba en una veritable situació d’immersió, no aprèn el català. I si arriba aprendre’l, al mateix temps, aprèn que no cal que el faci servir. I només quan l’edat adulta li imposi, potser, unes exigències més específiques s’adonarà que el necessita. I, aleshores, tot li serà més difícil.

Per tant, cal garantir-li una situació en què aquest aprenentatge es produeixi, efectivament, amb la màxima qualitat i amb el mínim esforç, com el que suposa aprendre una nova llengua a les edats més primeres. Perquè és una discriminació intolerable impedir que una criatura de tres, quatre o cinc anys tingui la magnífica oportunitat d’incorporar als seus coneixements, gairebé sense adonar-se’n, el de la llengua pròpia del país on viu, igualment com hi incorpora el castellà, gairebé per osmosi. I la veritable immersió, no pas la que tenim avui, és l’única tècnica que li ho pot garantir.

4 - La realitat ens demostra també (i als resultats de les proves PISA em remeto) que, en situació d’immersió, en general, el nen aprèn català i castellà, segurament, en alguns casos, de manera asimètrica segons la seva llengua inicial, però amb un nivell de competència acceptable en totes dues llengües.

5 - Tinguem molt present, a més, que si, al final de l’escolaritat obligatòria, es produeix incapacitat, en algun alumne, d’usar alguna de les dues llengües oficials, aquesta és sempre el català i no ho és mai el castellà. Malgrat la immersió i, precisament, a causa de la deficitària aplicació que se’n fa.

6 - L’aprenentatge del català és, efectivament, una imposició. No pretenguem negar-ho. Però no ho és pas més que l’aprenentatge del castellà o de les matemàtiques, que ningú no qüestiona. En canvi, ens volen fer creure que l’escola es comporta de manera totalitària només quan imposa el català als infants. I que no els imposa totes les altres matèries, també? L’escola es comporta de manera totalitària no tan sols quan obliga a aprendre català, sinó sempre que elabora uns programes que són d’obligat compliment i que donaran cos a una escolaritat que, al final, serà avaluada com a exitosa o com a fallida: assoliment insuficient o assoliment suficient, notable o excel·lent, sense matisos.

Molts catalanoparlants, potser, fins i tot, sense adonar-se’n, tenen integrat, en el seu pensament, un cert convenciment que, amb el català, s’ha de ser més flexible. Només amb el català. Déu nos en guard, de ser-ho amb l’anglès...! Com si fer aprendre la nostra llengua fos tan sols una mena de caprici dels catalanoparlants. Quan és, ras i curt, un veritable dret dels alumnes, que els seus pares no poden conculcar per raons ideològiques.

I això, aquesta mena de prevenció que senten alguns quan són acusats de ser favorables a obligar a aprendre català a les persones vingudes de fora, només pot obeir al perniciós complex d’inferioritat col·lectiu que pateix el catalanoparlant i que ha fet –i fa encara– molt de mal perquè impedeix el normal desenvolupament dels drets lingüístics de les persones.

Un complex d’inferioritat que vindria a convergir en la idea que, en realitat, el català és prescindible, que és una llengua menor i que, com que, en castellà, que sí que s’ha d’obligar a aprendre, ja ens entenem, no cal forçar tant les coses. Una idea que, si persisteix, acabarà amb la nostra identitat col·lectiva, que es diluirà en una mena d’aiguabarreig castellanitzador, enmig del qual continuarem sent els espanyols de segona categoria que ja som avui. Ningú ens donarà la categoria d’espanyols de primera per haver abraçat el castellà en detriment del català perquè la catalanitat, per molt somorta que estigui, i, sobretot, com més ho estigui, sempre serà motiu de sospita.

És molt important per a la preservació dels drets lingüístics dels nostres ciutadans que siguem rigorosos quan expliquem per què defensem l’educació en català. I és encara més important que tinguem present en tot moment que fer-ho, com he dit més amunt, no és defensar els drets de la llengua catalana ni els de la comunitat catalanoparlant, sinó els de tots els nens i nenes, hagin nascut aquí o a qualsevol altra contrada del món, però que viuen i hauran de viure a Catalunya.

És ben lamentable que, a causa d’una polèmica falsa, creada i alimentada per espuris interessos polítics i per un fanatisme nacionalista excloent dels que voldrien que Espanya fos el que no és, hàgim d’anar discutint allò que, ben ingènuament, crèiem haver guanyat la dècada dels vuitanta i que ens havia de permetre oferir a tots els nostres infants, els autòctons i els que tenen arrels en altres indrets, una educació que, si més no, en el terreny de la llengua, oferís la igualtat d’oportunitats que hauria de garantir aquesta democràcia nostra, que cada cop sembla menys democràcia i, sobretot, menys nostra.