I si, en comptes de posar l’accent en el 25%, ens ocupem del 75%?

El Tribunal Suprem (TS) s’ha pronunciat darrerament en el sentit de no admetre el recurs interposat per la Generalitat contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que l’any 2020, va establir una quota d’un mínim del 25% de classes en llengua castellana a l’escola, cosa que ha generat un terrabastall considerable en mitjans governamentals i educatius i, en general, en el món independentista.

De fet, hem de reconèixer que el revol causat obeeix més a motius de dirimir qui remena les cireres de veritat i, en definitiva, de deixar clar qui mana aquí, que no pas al fet que s’hagin de fer més o menys hores en castellà. No ens enganyem. Ja ho va dir Unamuno en el seu clarivident comentari adreçat als catalans quan, irònicament, va sentenciar “Levantinos, os pierde la estética”.

I, efectivament, som capaços de posar el crit al cel perquè ens volen obligar a fer un 25% de les classes en castellà, però som incapaços de fer complir de manera seriosa el 75% que ens deixen fer en català. Ni les autoritats educatives, ni les famílies, ni els sindicats, ni cap associació de docents ni ningú en absolut ha mogut ni un sol dit durant les darreres dècades, en què molts professors de secundària i, potser en menor mesura, uns quants de primària feien servir la llengua castellana amb els seus alumnes en totes les ocasions en què els semblava més còmode fer-ho: en interaccions informals, als passadissos, al pati o en tutories individuals, en reunions amb pares o, fins i tot, a l’aula, menyspreant del tot la condició de llengua vehicular de l’educació que la llei atorga al català. Ara bé, com que, teòricament ─només teòricament─ la llengua vehicular de l’ensenyament era el català, ja ens sentíem prou satisfets. Efectivament, ens perd l’estètica, que ens fa oblidar la part pràctica de les coses. I així ens va...

I ara ens sentim tant i tant ofesos perquè ens volen obligar oficialment a fer un 25% de les classes en castellà...! Voleu dir que si, per algun miracle del cel, s’aconseguís doblegar la voluntat de l’estat i sortejar aquest obstacle, que és una sentència del mateix TSJC ratificada pel TS, no pas poca cosa, un cop ens haguessin dit que vinga, va..., que no cal establir aquesta quota, no hi hauria professors que, un cop autoritzats a fer totes les classes en català, continuarien fent servir el castellà quan els donés la gana, sense que ningú els en digués res?

Crec sincerament que, sense oblidar la importància, sobretot simbòlica, que té aquest 25%, ens hauríem de preocupar molt més pel 75% restant. Les nostres autoritats educatives, els nostres docents i la nostra societat l’han tingut completament oblidat i ha estat irresponsablement malbaratat per tants i tants docents que, al costat d’una bona pila dels que respectaven rigorosament el dret dels alumnes a aprendre el català, s’han passat per l’arc de triomf l’obligació que tenien de comunicar-se amb els seus alumnes en la llengua del país en totes les ocasions. Fins al punt que, segons les dades presentades ben recentment per la Generalitat, a 4t d’ESO, només un 46,8% dels docents s’adrecen als alumnes en català avui. On és el 75% de classes en català? On és la immersió lingüística aquesta que, segons qui s’ho mira, imposa de manera dictatorial la llengua pròpia del país?

Mentre Catalunya continuï pertanyent a l’estat espanyol, hem d’entendre que aquestes agressions continuaran i que, constantment, haurem d’estar defensant-nos-en. Perquè l’estat espanyol considera que el català és una anomalia, que és una andròmina que els fa nosa i que, paradoxalment, senten com una cosa aliena a Espanya. Un detall que voldrien arrancar d’arrel si poguessin. I qui tingui dos dits de front ha d’entendre que l’estat espanyol, amb aquest tarannà que gasta, no pot permetre que una part del seu territori ─sobretot si es tracta d’una part que ha fet coses com ara simular que intentava declarar la independència─ se’n surti de marcar diferències amb tot allò que tingui a veure amb la impossible uniformitat que els espanyols anhelen per a Espanya.

Ara bé, siguem pràctics: voleu dir que, mentre no siguem completament amos dels nostres destins com a poble, no faríem millor mirant d’acompanyar amb un zel extrem el 75% de classes en català que ningú ens discuteix en comptes de deixar-lo podrir-se llastimosament com hem fet els darrers anys, en què l’hem abandonat completament a mercè del que cada docent, unilateralment, ha estimat millor de fer?

Mentre no tinguem un estat propi, el castellà no pot ser privat de ser llengua vehicular de l’ensenyament, d’acord amb una sentència de l’Estatut que va establir aquesta doctrina. Per tant, abans de gastar les nostres energies a voler foradar una paret contra la qual probablement ens estavellarem, valdria més que, abans, ens centréssim a exigir suport de l’Estat o, com a mínim, no interferència quan es tracti de garantir, tal com estableixen l’Estatut i la Llei de Política Lingüística, que es prioritzi de manera efectiva, el català com a llengua de l’ensenyament. Perquè, tal com va la cosa, quan, exhausts, hipotèticament, haguéssim aconseguit que també el famós 25% es pogués fer en català i els docents continuessin fent-lo en la llengua que els fos més còmode, no ens quedarien forces per a exigir-los que actuessin en conseqüència.

Mentre la nostra dependència de l’estat sigui una realitat, a més, cal denunciar ─i això no es fa gaire sovint─ que el català mai ha sigut per a l’estat “objecte d’especial respecte i protecció”, tal com estableix la seva tan invocada Constitució. I que l’Estatut és una llei orgànica espanyola i que, com a tal, Espanya té l’obligació de complir-la i de fer-la complir rigorosament. I no només aquesta llei, sinó tots els mandats que no s’han declarat inconstitucionals i que s’incompleixen, com per exemple, que la llengua vehicular i prioritària de l’ensenyament ha de ser el català. Casado ha dit que cal aplicar un 155 educatiu a Catalunya. Doncs bé, si s’apliqués aquest 155, hauria de ser, per les raons contràries a les que ell addueix. Perquè si algun incompliment ha comès la Generalitat, ha estat, precisament, el de no vetllar rigorosament perquè la llengua prioritària de l’ensenyament sigui el català i perquè aquesta sigui la llengua en què es vehiculen els coneixements, tal com marca la llei.

Cal recordar a l’estat que, si som espanyols per als deures també ho som per als drets i que la inacceptable asimetria amb què l’estat aplica les lleis és una conculcació en tota regla de la Constitució que tant diuen defensar. Si tenim una part, per petita que sigui, de menors de 40 anys que han passat per les escoles catalanes i, en canvi, no són capaços de fer servir el català al mateix nivell que el castellà, l’estat al qual paguem els nostres impostos hauria de vetllar per redreçar una anomalia davant la qual la Generalitat s’ha mostrat incapaç. I això, també cal reivindicar-ho.

Ja sé que és utòpic pensar que aquest estat pugui reclamar res a la Generalitat en favor del català, però és una visió de les coses que seria molt saludable que el nostre cervell colonitzat i ple de complexos col·lectius sabés assumir. Hi ha drets dels catalans ─i em refereixo a tots els ciutadans de Catalunya i no tan sols als que parlem català─ que no fa complir ningú. L’estat perquè hi va clarament a la contra i la Generalitat per una exasperant tebior de la qual resulta una manca d’eficàcia intolerable.

I el mes fumut és que, com que sabem que l’estat ens va en contra, ens sembla inútil reclamar en aquest sentit. I, en comptes d’exigir l’actitud de defensa i preservació de les lleis que li pertoca, acceptem la situació amb una vergonyosa submissió, que és pròpia només de ciutadans que viuen sota una dictadura. És imprescindible que recordem que els impostos que paguem amb els nostres diners ens donen dret a exigir que les lleis es compleixin en la seva totalitat i que, per tant, si una autonomia es veu incapaç de fer-ho, en una democràcia, seria esperable que l’estat mirés d’esmenar la situació en comptes de quedar-se tan tranquil mirant-s’ho ben satisfet. I si no ho fa, és que aquest estat no ens convé. Seria molt sa que comencéssim a tenir aquesta consciència radicalment democràtica de la nostra relació amb l’estat, que, mentre siguem administrativament espanyols, té la indefugible obligació de garantir els nostres drets com ho fa amb els de qualsevol espanyol. I si això us sembla inabastable, com m’ho sembla a mi, vol dir que enteneu bona part de les raons per les quals una part tan important dels catalans som partidaris de la independència.

Però vol dir també que és aquí cap on hem d’apuntar quan fem les nostres reivindicacions. Només així, farem entendre que exigir que el 75% de les classes es faci, efectivament, inexcusablement i íntegrament en català és una reivindicació clarament moderada i diria, fins i tot, que feta a la baixa.

De portes endins, doncs, procurem, en primer lloc, complir i fer complir escrupolosament amb el 75% de les classes que avui encara podem fer en català i amb el fet que la llengua catalana ha de ser prioritària a l’ensenyament. I, quan això s’hagi aconseguit, si, al final, s’ha de fer un 25% de les classes en castellà, em semblarà una quota assumible mentre no puguem decidir completament en les nostres coses per la interferència d’un estat que intenta reiteradament i amb una insistència i un desvergonyiment intolerables anorrear una de les cultures mil·lenàries que conformen allò que, cínicament, anomena a l’article 3.3 de la seva Constitució “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya”; una Constitució que estableix, alhora, que aquesta riquesa “és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció” i tot plegat situa a l’alçada del frau més palmari tots aquells que tenen la barra d’anomenar-se a si mateixos constitucionalistes.