Blog | ParAules (PARlant des de les AULES)
29/03/2022

El català a l’escola

A la Llei de política lingüística vigent, en relació amb el català, hi diu que “s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament no universitari”. Amb la modificació que, comptant amb una àmplia majoria dels parlamentaris catalans, es pretén introduir, hi dirà que “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu”. Però també hi dirà que “també és emprat el castellà en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre, d’acord amb els criteris que s’estableixen a l’apartat 3”, que és el que disposa que l’objectiu és que, al final, es dominin totes dues llengües.

El nou redactat ha generat polèmica. Naturalment. Per això, a les ratlles següents, em proposo intentar exposar una sèrie de punts que trobo fonamentals per entendre l’abast d’aquest canvi. 

  • ELS JUTGES, EFECTIVAMENT, DECIDEIXEN QUÈ ES FA A L’ESCOLA
Cargando
No hay anuncios

En primer lloc, he de dir que, a parer meu, tot aquest sidral no s’ha muntat pas per mirar d’evitar l’aplicació de la sentència, que és impossible d’evitar modificant lleugerament una llei, sinó per fer-nos creure que sí que és possible. És a dir, per convèncer-nos que els nostres representants han aconseguit impedir que els jutges dictin allò que s’ha de fer en matèria d’educació. El fet cert, però, és que aquesta perillosa modificació de la llei s’ha proposat, precisament, com a conseqüència d’una decisió judicial que ja ha interferit clarament en la manera de treballar a l’escola. 

Primer punt, doncs, que ha de quedar clar: els jutges han aconseguit, efectivament, condicionar la feina dels docents. I, per molt que la modificació no parli dels percentatges que han establert, obeeix, sens dubte, a la interferència d’una sentència judicial. Per tant, no ens deixem enganyar: qualsevol influència que tingui aquest nou redactat en la feina de l’escola serà deguda a l’acció dels tribunals.

Cargando
No hay anuncios
  • LA SENTÈNCIA NO QUEDARÀ SENSE EFECTE

Una altra cosa que cal deixar molt clara també és que la modificació de la llei no deixa la sentència sense efecte, sinó que, ben al contrari, aquesta segueix el seu camí i continua sent d’obligat compliment. I llavors, un hom es pregunta per què es vol fer tot aquest enrevessat moviment legislatiu. I la resposta és que es fa només per interposar una cortina de fum entre l’evidència que cal complir-la i el desig dels catalans que volen protegir la llengua catalana de l’avanç del castellà. Amb aquest estratagema, es persegueix que els partits amb alguna sensibilitat per la llengua catalana puguin sortir mig airosos d’una endimoniada situació que, lamentablement, només té dos camins: l’acatament o l’incompliment obert amb l’assumpció de les corresponents conseqüències judicials a què doni lloc. Una possibilitat que crec sincerament que les autoritats governamentals no estan disposades a afrontar.

Cargando
No hay anuncios
  • EL CASTELLÀ ESDEVÉ VEHICULAR DE MANERA EXPLÍCITA

Però la qüestió de fons es troba en el fet que, amb el nou redactat de la llei i l’absència de quotes en termes de tants per cent, s’obre la possibilitat que siguin els mateixos centres els qui determinin la quantitat de català i la quantitat de castellà que concediran a cada una de les dues llengües que, a partir d’ara, seran, totes dues, de facto, vehiculars. I això obre una possibilitat que abans no existia, que és que es podrà fer classe de qualsevol matèria també en castellà, mentre que fins ara només es contemplava fer-ho en la de llengua castellana.

Cargando
No hay anuncios
  • POTSER ES PODRÀ FER MÉS DEL 25% EN CASTELLÀ

El nou redactat, a més, estableix que això es farà als centres “en funció dels seus projectes lingüístics”, cosa que vol dir que deixa en mans de cada escola o institut el tractament que es doni a les –ara ja– dues llengües vehiculars i, per tant, la quantitat d’hores de castellà i de català que adopti cada centre per a impartir les diferents matèries. Recordem que aquests centres –si més no, alguns... Molts...? Potser la majoria...?– són els mateixos que, en els darrers diguem-ne vint anys, han anat cedint, cada cop més, a la pressió de la societat i han anat fent possible que el castellà anés guanyant terreny al català dins l’escola, malgrat la lletra de la llei i malgrat la llengua vehicular catalana única obligatòria, però, sobretot, gràcies a unes autoritats educatives i a una inspecció que s’han inhibit completament d’inspeccionar i intervenir en aquest aspecte de l’educació. Per què hauríem de pensar que això canviarà amb un redactat que, a més, ara sí, autoritza a fer servir el castellà com a llengua vehicular en qualsevol matèria i permet als consells escolars determinar-ne els mínims?

Cargando
No hay anuncios

De fet, sí que és possible que canviï alguna cosa perquè, a partir d’ara, un centre podria decidir –per què no?– fer el 75% de les matèries en castellà i només el 25% en català. Cert és que el Departament ens ha avisat que ha de promulgar-se un decret (no pas abans de vuit o deu mesos) que, si es vol, podria sortir al pas d’aquesta possibilitat i evitar-la. 

Però –no ens enganyem– per fer-ho, aquest decret no podrà defugir parlar, d’alguna manera, més o menys velada, de percentatges i, en virtut d’aquesta sentència judicial, no podrà establir menys d’un 25% per al castellà com a llengua vehicular, amb la qual cosa, tot aquest embolic es podria haver evitat perquè, al final, el Govern haurà d’acabar cedint en allò que, patèticament, vol fer veure: que no es distribuirà l’ús de les dues llengües en funció de percentatges.

Cargando
No hay anuncios
  • LA PILOTA A LA TEULADA DE CADA CENTRE

De fet, les forces polítiques i socials que donen suport al nou redactat de la llei ens volen fer creure que això de deixar-ho tot a la decisió que prengui cada centre a través del seu projecte lingüístic és una panacea que, suposadament, en virtut de l’autonomia de centre, permetria al Claustre i al Consell Escolar decidir qualsevol cosa que entenguessin que beneficia els nens. Però l’autonomia de centre, de fet, no és més que la possibilitat que es reserven les autoritats educatives per a treure’s del damunt qualsevol responsabilitat que els comprometi massa i poder passar-la als consells escolars perquè les bufetades se les donin allà i no pas després, ells, a les urnes. Perquè el que és indubtable és que cap projecte lingüístic no podrà contenir cap directriu que vagi en contra de fer el 25% de les hores en llengua castellana perquè hi ha una sentència judicial que així ho estableix. Una fugida endavant, doncs, amb la qual el Govern guanya temps abans no es descobreixi que aquesta modificació de la llei no evitarà, ni tan sols una miqueta, que s’apliqui el 25% de vehiculació en castellà dels ensenyaments i sí que pot, en canvi, fer recular el català de manera molt seriosa.

Cargando
No hay anuncios
  • LA SENTÈNCIA S’HAURÀ DE COMPLIR

Finalment, si es produís que, en virtut del nou redactat, un centre aprovés un projecte lingüístic que establís donar menys d’un 25% de les classes en castellà, sempre seria possible que una família ho denunciés i exigís el compliment de la sentència. De fet, en el moment de redactar aquest article, ja hi ha un grup d’entitats contràries a la immersió que pensen presentar una petició davant del TSJC perquè executi la sentència i la faci aplicar a tots els centres de Catalunya. Hi ha qui dubti que aquestes denúncies s’aniran produint, fins i tot, potser, de manera individual, de cada família al seu centre, i que l’efecte crida les anirà multiplicant de manera absolutament incontrolable? Llavors, naturalment, el centre en qüestió es veurà obligat a donar compliment als corresponents requeriments judicials sota pena de sancions en cas d’incompliment.

Cargando
No hay anuncios
Conclusions

Perquè és que hi ha un fet incontestable: les sentències judicials, quan són fermes –i aquesta ho és des del mes de gener–, s’han de complir de manera inexcusable i no fer-ho comporta conseqüències que poden tenir caràcter penal. Per tant, deixem-nos estar de bajanades i gesticulacions: davant d’aquesta sentència, si no es vol aplicar, només hi ha un camí: incomplir-la i atenir-se a les conseqüències, que, sens dubte, arribaran.

¿Hi estan disposats els nostres polítics a un enfrontament així amb els tribunals? El meu parer és que no. Per tant, ¿per què no ens diuen clarament i amb humilitat que la situació és molt difícil, que no és possible incomplir la sentència perquè no estan disposats a afrontar-ne les conseqüències i que, per tant, ens hem de resignar a acatar-la i a continuar lluitant per aconseguir canviar les coses? Seria molt més honest això que no pas l’engany que estan a punt de perpetrar.

Ho sento molt, però això no els ho puc perdonar. Em refereixo no tant al fet que la seva covardia els impedeixi enfrontar-se als tribunals –però no pas continuar cobrant cada mes– i que aquesta covardia els hagi impedit també donar un ferm cop de timó quan es va poder constatar que la immersió s’estava incomplint per part de molts docents. Em refereixo, sobretot, al fet que pretenguin engavanyar-nos intentant fer veure que no passa res i que ens saltarem la sentència com aquell que juga a corda. No és veritat. La sentència farà mal –i molt– a la llengua catalana. I també pot fer molt de mal la modificació de la llei si arriba a produir-se.

Estic convençut que explicar clarament el que està a punt de passar a les escoles en matèria de llengua posaria de manifest la intransigència de l’estat espanyol, la implacable persecució que pateix la llengua catalana i la impossibilitat de defensar-la dins un estat com aquest. I això generaria més independentistes que no pas la comedieta aquesta que han muntat, que pretén deixar-nos contents i enganyats perquè cada dia siguem una mica més dòcils i més babaus davant dels atropellaments que pateix la nostra llengua i la nostra nació.

Perquè la finalitat última d’aquest estat és –no en dubteu– l’anorreament de la nostra llengua i de la nostra nació. Perquè una nació sense llengua pròpia és molt fàcil d’ignorar. I aquest és un caramelet que fa molts anys que persegueix l’estat, i fins que no se’n surti d’aconseguir-lo, no s’aturarà. Ara, ja, només falta que siguin els nostres representants els qui col·laborin a amagar-nos el que està passant i contribueixin que ni tan sols els carrers puguin continuar sent sempre nostres!