Assetjament escolar: una dura realitat

L’últim article que he publicat en aquest mitjà, no fa gaires dies, feia referència a l’assetjament, però anava adreçat al públic en general. En aquest, em plau fer-vos-en destinataris vosaltres, els i les joves en edats de cursar el cicle superior de primària o qualsevol nivell d’ESO, màxims afectats, i el brindo, a més, als vostres professors per si n’hi hagués algun que trobés que val la pena de treballar el tema d’alguna manera a classe.

Segons les estadístiques, l’assetjament escolar afecta 14 de cada 100 alumnes d’aquestes edats. Una proporció inassumible. Fixeu-vos que això representa que, aproximadament, a cada classe de 25 o 30 alumnes, n’hi ha entre tres i quatre que són víctimes d’aquests abusos. I això no es pot consentir.

I vull començar preguntant-te a tu, que llegeixes aquest article. Has rebut mai agressions continuades d’un company o companya o d’un grup de companys o companyes? Has estat testimoni d’alguna d’aquestes agressions? Què has fet tu? Has estat tu, algun cop, l’agressor o agressora? Pensa que les agressions, no cal que siguin físiques. No tan sols són cops, puntades de peu, empentes... Es consideren agressions també aquelles que es produeixen contra les coses de la víctima: petits robatoris, que li espatllin o li amaguin l’esmorzar, el bolígraf, l’ordinador, una peça de roba, l’estoig, les ulleres...

També poden ser agressions verbals: insults, amenaces, difondre fotografies seves sense permís o escampar rumors sobre la seva persona o sobre la seva família... I no cal que tot això es produeixi amb la víctima al davant. Pot ser per correu electrònic, per WhatsApp o utilitzant qualsevol altra xarxa social o el mateix telèfon i, fins i tot, fer qualsevol gamberrada fent-se passar per ell o ella perquè carregui amb la culpa...

També hi ha agressions que anomenem socials: fer-li el buit, no deixar-lo participar dels jocs o de les converses, marxar quan arriba ell o ella si es vol integrar en un grup de companys o companyes, no deixar-li prendre part de les festes on tota la resta de la classe hi és convidada...

Doncs bé, quan algú pateix alguna o més d’una d’aquestes desagradables experiències de manera continuada, podem dir que és víctima d’alguna mena d’assetjament escolar, que pot donar-se en diferents graus. No és el mateix que t’amaguin el bolígraf unes quantes vegades, que haver de suportar cops, vexacions, burles o robatoris sistemàtics.

Però ves amb compte: perquè aquestes accions puguin ser considerades assetjament s’han de produir repetidament. Una d’aquestes agressions aïllada, feta un sol cop, no es pot considerar assetjament escolar. Però allò que és el veritable assetjament escolar és una injustícia que no es pot consentir i s’hi ha de sortir al pas, si pot ser, sempre amb l’ajuda d’un adult.

L’ASSETJAT O ASSETJADA

La víctima d’aquestes accions acostuma a ser algú que se singularitza per un determinat tret. Perquè és més prim o més gras, perquè és nou a la classe, perquè duu ulleres, perquè la seva família té determinades particularitats, perquè té un defecte físic, perquè és tímid i callat, perquè sembla més feble que els altres, perquè explica mentides per cridar l’atenció, perquè el troben antipàtic o pesat, perquè excel·leix en les seves qualificacions, perquè sembla que els professors li tinguin una consideració especial... La gelosia o l’enveja solen ser l’origen de molts assetjaments, però també detalls com ara l’aspecte físic, la descura en la higiene personal o la roba que es vesteix.

Són moltíssimes les causes per les quals un company o companya pot arribar a ser pres com a ase dels cops per part d’un altre o d’un grup, però, sovint, es tracta de detalls que no depenen de la seva voluntat, sinó que formen part de la seva persona i no pot fer res per a evitar-ho. I això fa que la injustícia que rep sigui encara més gran i, sobretot, que l’afectat o afectada senti una impotència desesperant i es trobi en un atzucac.

Això fa, sovint, que necessiti la intervenció d’un psicòleg que l’ajudi a entomar la situació de la manera menys lesiva possible per a ell o ella. A més, la víctima, si pot, intenta ocultar o fer que no es noti aquella singularitat que la marca davant dels seus companys o companyes. Però com algú que necessita ulleres pot prescindir-ne? Com amagar que un és prim o gras? Com vèncer la timidesa? Com superar la feblesa?... L’assetjat o assetjada desitja no ser com és perquè allò li porta problemes i, llavors, íntimament, es nega a si mateix. No s’accepta. No vol ser ell mateix i comença a odiar-se. I aquesta és una situació molt dura. No sap què fer per canviar-se i un dia decideix que no hi pot fer res i es resigna a patir l’assetjament o, al contrari, decideix rebel·lar-s’hi.

Totes dues opcions li poden portar conseqüències desagradables. Si s’hi resigna, cada cop comptarà menys amb el respecte dels seus companys i companyes. I el que és més greu: cada cop es respectarà menys ell mateix o ella mateixa. Tendirà a pensar que la seva persona no mereix dignitat i li baixarà l’autoestima, se sentirà profundament infeliç, indefens i, sobretot, molt sol o sola. Pots imaginar, a la teva edat, la vida sense amics o amigues? Sentirà que no el comprèn ningú, que no el valora ningú i que ningú li té afecte i això el pot conduir a situacions realment penoses com ara que perdi la confiança en si mateix, que disminueixi el seu rendiment escolar, que pateixi ansietat, que no vulgui sortir al carrer o que es negui a anar a l’escola o a l’institut i, fins i tot –això cal no prendre-s’ho a broma perquè és molt seriós–, que aquest noi o noia, vist que la seva vida és tan trista, pugui arribar a adoptar alguna decisió irreversible.

Si, en canvi, pren l’opció de rebel·lar-s’hi responent a les agressions o defensant-se’n, si no és que té una personalitat veritablement segura i forta, característiques no gaire freqüents en les persones assetjades, pot arribar a agreujar encara més la seva situació. És molt difícil enfrontar-se a un assetjador o assetjadora de manera continuada, sobretot, quan qui agredeix compta amb el suport d’un grup.

L’ASSETJADOR O ASSETJADORA

Els assetjaments, els duu a terme, en la majoria de les ocasions, un noi o un grup de nois, però també pot ser una noia o un grup de noies. L’estil d’agressions perpetrades per nois tendeix a ser de tipus físic, mentre que les que acostumen a fer les noies són més aviat de tipus social. Les agressions verbals, en canvi, les cometen tant els uns com les altres.

L’assetjador, si és noi, sol tenir una sèrie de característiques que es donen en la majoria dels casos: acostuma a ser de complexió forta, tenir un rendiment escolar baix i una actitud negativa cap a l’escola i cap als docents. Per regla general és un individu obert, provocador, desafiant, no gaire amic d’acceptar normes i amb molt poc autocontrol.

L’assetjador, probablement, també necessita tractament psicològic perquè el seu no és un comportament normal per a viure en societat i cal esbrinar què li passa pel cap, per què necessita dur a terme accions tan cruels.

En la majoria dels casos, l’assetjador actua per sentir-se superior. El sotmetiment de la víctima li produeix plaer perquè exerceix, al seu damunt, el que ell considera el seu poder. El que s’ha de veure, aleshores, és per què necessita comportar-se així. Com és que no en té prou de comportar-se com la resta de les persones. El seu és, sens dubte, un comportament anòmal i, segurament, li cal la intervenció d’un professional que l’ajudi a superar el seu problema. Perquè és, sens dubte, un problema haver de fer mal als altres per sentir-se bé un mateix.

ELS ALTRES

Ja hem apuntat que les raons per a dur a terme un assetjament solen respondre a la necessitat de l’assetjador d’exhibir-se, de mostrar la seva força i, per tant, el seu poder. Necessita ser admirat pels altres i sentir-se dominador. L’assetjador, doncs, perd molta força si no té espectadors.

Saber això és molt important perquè els altres, si volen, poden ajudar la víctima. I és que hi ha quatre tipus de companys que poden ser considerats “els altres”. Val la pena que facis un esforç per veure en quin dels següents grups et situaries tu. Així potser sabràs si la teva actuació és correcta o no davant d’una situació d’assetjament en què no ets ni l’agressor ni la víctima.

ELS QUE RIUEN

Són els que més necessita l’assetjador. Sense ells, la violència exercida contra la víctima acostuma a perdre tot el sentit. Els que riuen donen raó de ser a les cruels accions de l’agressor. El fan sentir-se audaç i l’animen a continuar perquè així demostra que és l’únic capaç de dur a terme una acció que els altres troben divertida –i per això riuen– i es veu com un triomfador, molt superior als altres, que potser també voldrien ser com ell, però no s’hi atreveixen o no s’hi veuen capaços.

Aquests són els veritables còmplices de l’assetjament i són gairebé tan culpables com el que pega, insulta, fa burla, o trenca o amaga les coses de l’agredit. Si ningú li rigués les gràcies, probablement, se’n cansaria aviat i, a poc a poc, aniria abandonant l’assetjament. Per tant, l’actitud de riure’s de l’agredit reforça l’acció de l’agressor i l’anima a repetir-la perquè se sent admirat i singularment superior.

ELS QUE MIREN SENSE RIURE

Són els xafarders, que segurament no senten cap admiració per l’assetjador i, fins i tot, poden sentir una certa llàstima per l’agredit, però, alhora, senten curiositat per l’espectacle i s’ho miren a una certa distància. Aquests també són necessaris per a l’assetjador perquè aquest necessita públic i com més n’hi hagi, millor. Es pot dir que, si bé no són tan culpables com els anteriors, sí que contribueixen, també, potser en menor mesura, a reforçar la cruel actitud de l’agressor.

ELS QUE SE’N MANTENEN AL MARGE, PERÒ NO FAN RES MÉS

Probablement, els integrants d’aquest grup rebutgen l’actitud de l’assetjador i senten llàstima per la víctima, a qui potser voldrien ajudar, però no saben com, o els fa por o mandra fer-ho i no volen ficar-se en embolics.

En aquest sentit, cal dir que és l’actitud típica de rentar-se’n les mans: “A mi no m’agrada el que està passant i, per tant, no hi participo, però tampoc no hi intervinc. Ja s’ho faran...”

De fet, dins de cada un dels els tres grups anteriors, n’hi pot haver d’un altre grup. Són els que pensen: “No m’agrada gaire el que passa, però, mentre es fiquin amb un altre, no es fiquen amb mi”. I mantenen una actitud des d’afavoridora del que fa l’assetjador fins a passiva davant del patiment de l’assetjat. És, naturalment, una postura poc ètica que no s’encamina a resoldre el problema i, per tant, contribueix a mantenir-lo.

ELS QUE AJUDEN LA VÍCTIMA

Podríem pensar que aquesta és l’actitud més correcta. O l'única correcta. I sí. Però cal fer-hi certes matisacions. En primer lloc, fer-ho amb ús de la força pot resultar contraproduent, perquè, si l’assetjador no es fa enrere, pot iniciar-se un conflicte afegit entre ell i qui ha sortit en defensa de la víctima.

D’altra banda, pot ser que l’assetjador, en absència del seu defensor, es rabegi encara més en la seva actitud agressiva contra l’assetjat no tan sols per donar-li una lliçó, sinó també per demostrar-se a si mateix i demostrar al seu públic que no hi ha ningú que pugui amb ell i que ell és el més intrèpid i el més capaç de saltar-se les normes.

En canvi, el que realment pot ajudar la víctima és aïllar l’agressor. No continuar servint-li de públic entusiasmat o simplement encuriosit. Deixar-lo de banda i no mostrar-li l’admiració que anhela dels altres i, si convé, ni tan sols adreçar-li la paraula. En definitiva, no fer-li cas per tal que entengui que el que fa no li reporta benefici, sinó més aviat aïllament social.

Una altra de les actituds que és segur que la víctima agrairà profundament és que li ofereixis suport moral, fer-li saber que no està sola i brindar-li l’escalf de la teva amistat. I si trobes que no pots ser amiga o amic de la víctima, ofereix-li, si més no, la teva solidaritat. Aquest serà el complement necessari per a ajudar-la a dur la seva situació amb més fortalesa d’ànims.

Naturalment, també caldrà posar els fets en coneixement d’un adult responsable. Però això s’haurà de fer amb certa cautela perquè la intervenció de l’adult, si no es fa amb molta mà esquerra i sabent donar al conflicte un enfocament professional que sigui realment eficaç, pot resultar, fins i tot, contraproduent. La figura del delator, en aquests casos sempre és molt mal païda per l’agressor i val més evitar que se senti denunciat. Pares i professors haurien de ser els primers a assabentar-se’n, però la intervenció directa amb l’assetjador, l’hauria de fer el docent i no pas els pares, que haurien de limitar-se a posar els fets en coneixement seu si abans no ho ha fet ja la mateixa víctima o algun company o grup de companys. Cal entendre que l’experiència i la preparació del professional de l’educació pot garantir una intervenció més subtil i, per tant, amb més possibilitats d’èxit.

L’assetjament escolar provoca molt de patiment als nois i noies que en són víctimes i és un deure de tots, com a éssers humans que som, mostrar empatia amb el company agredit i intentar, per tots els mitjans al nostre abast, adoptar l’actitud més adequada per a minimitzar les agressions que ha de suportar.