Ara quarantenarem?

Ahir, vaig escoltar la part del programa de TV3 “Planta baixa” que retransmetia, en directe, la roda de premsa que van donar, conjuntament el vicepresident Aragonès, la consellera Vergés i el conseller Bargalló, sobre l’obertura de les escoles el dia 14 de setembre i la veritat és que em va decebre força. Tant em va decebre que el que més em va cridar l’atenció va ser un detall de caràcter lingüístic. Espero que sapigueu disculpar-me la deformació professional. Al final de l’article, comentaré breument el que em va semblar el poc substanciós contingut de la roda de premsa, però, abans, deixeu-me esplaiar-me amb aquest detall que em va cridar tant l’atenció.

La cosa no és més que l’ús que la consellera va fer de l’inèdit verb “quarantenar”, que diumenge encara no existia i que, ahir, com per art de màgia va emergir amb tanta potència que, fins i tot, una de les periodistes que intervenien en el programa, la Sandra Castells, també va fer servir en la claríssima exposició que va fer després. Una clara mostra que el neologisme ja ha començat a estendre’s.

La consellera podria haver fet servir quarantenir, “quarantèner”, "quarantenitzar", "quarantenicionar" o, fins i tot "quarantenoritzar". De fet, si fóssim fidels a la realitat que ella volia descriure, hauria d’haver dir “catorzar”, “catorzir”, “catórzer”, “catorzitzar” o “catorzicionar”, perquè, en realitat es referia a un període de catorze dies i no de quaranta.

Concretament, la consellera va dir que es podien “quarantenar” dos grups, i minuts després va dir “(...) aquestes persones que quarantenem”. Deduïm, doncs que es tracta d’un verb transitiu. De fet, la Sandra Castells també el va fer servir així en la seva frase: “(...) és més fàcil d’aïllar i de quarantenar aquests nens (...)”.

M’he esgargamellat dient, en conferències i articles i, fins i tot, en algun llibre, que un dels problemes més greus que té la llengua catalana és la falta de creativitat lingüística dels seus parlants i que, aquesta és una de les causes que siguin tan freqüents els castellanismes i els anglicismes. Doncs bé, vet aquí una veta que si estiréssim podria invalidar les meves afirmacions. Tant de bo!

Ara bé, també podria ser que, com que també existeix l’expressió posar en quarantena, que no es troba en desús i forma part del català corrent, la paraula “quarantenar” fos sobrera i que haver-la fet servir fos, simplement, una manca de cura en l’ús de la nostra llengua. I això ja és més empipador perquè no és tan sols que fem servir castellanismes quan no ens venen al cap les nostres paraules, sinó que ens les inventem, fins i tot, quan no n’hi ha cap necessitat, com en aquest cas.

Heus aquí, doncs, un altre dels problemes que assetgen la llengua catalana, perquè, em temo que si no li comencem a agafar una mica més de respecte, dintre d’uns anys no tindrem una llengua pròpia, sinó, més aviat, un drap brut que no hi haurà per on agafar-lo.

Pel que fa al contingut de la roda de premsa dels dos consellers i el vicepresident, hi ha moltes coses a comentar, sobretot, manca de substància, però per no fer-me pesat, només n’enunciaré quatre molt breument.

En primer lloc, per subratllar que, pel que van dir ahir, no caldria que ens haguessin fet agafar les expectatives que ens van deixar que agaféssim quan ens van prometre no sé quants increments de professorat i unes ràtios que eren impossibles d’assumir tant per espais a les escoles com pel pressupost que estaven disposats a destinar-hi des d’un bon començament.

En segon lloc, valdria la pena que els membres del Govern es posessin d’acord abans de fer declaracions solemnes, perquè, gairebé al mateix temps, sortia el President amb xifres diferents (tant en recursos humans com pressupostaris) de les que havien dit els tres membres del Govern que havien donat la roda de premsa.

En tercer lloc, tant de bo que la consellera no s’equivoqui i, efectivament, la capacitat de nens i adolescents de transmetre la covid-19 sigui tan baixa com ella va dir perquè, altrament, a la tardor, podem tenir un rebrot dels que es fan dir sí senyor.

I, per acabar, cal que no ens enganyem. Per molt que diguin que es posa el nen al centre, les mesures que ha pres el Govern de la Generalitat no tenen com a objectiu protegir els ciutadans del virus. Vull dir no pas cada un dels ciutadans, com a individualitats que som. L’objectiu és protegir el sistema sanitari per tal que no es col·lapsi com ja va estar a punt de passar durant els mesos més crítics. Que també està molt bé, perquè, en definitiva, protegir el sistema sanitari és assegurar una millor assistència als malalts un cop s’hagin posat malalts. Ara bé, l’objectiu real de les mesures preses no és que els individus no ens posem malalts, sinó poder curar-nos quan ens hi hàgim posat. I amb una inversió més alta, mitjançant la qual els nens poguessin estar més separats, es podrien abastar ambdós objectius. Però, és clar, això seria massa car per allò que estan disposats a gastar en educació. I, a més, que les persones emmalalteixin no fa perdre tants vots com que la sanitat pública no pugui curar els que ja han emmalaltit.