Al batxillerat, bou per bèstia grossa

L’any 1968, RENFE va tenir a bé suprimir la tercera classe dels trens. A partir d’aquell any, d’acord amb l’anomenat Plan de Modernización, aquesta companyia ferroviària va considerar que posava els seus trens a l’altura dels europeus. Si més no, en aquest aspecte, que semblava estalviar als passatgers amb menys recursos el suplici que suposava haver de viatjar en vagons de fusta com aquells de les pel·lícules del llegendari oest americà que, temps era temps, van fer les delícies dels amants d’un determinat tipus de cinema.

Quan es va fer aquest canvi, que va ser progressiu, jo, encara molt jove, em dedicava a fer de guia turístic i, com que havia de viatjar sovint amb el tren, vaig assistir, en primera fila, a la manera en què es va obrar la transició. És cert que, a poc a poc, els vagons de fusta van anar desapareixent i van anar essent substituïts per altres de metàl·lics, més moderns, elèctrics i més ben condicionats. Però també és cert que en el procediment utilitzat, s’hi va apreciar, de manera inconfusible, la marca d’una manera de fer profundament espanyola i característica d’aquella època.

El Plan de Modernización estava pensat per a una determinada data, però la capacitat de previsió no devia ser la característica que més destacava entre les autoritats de l’època i, quan van voler adonar-se que se’ls tirava el temps al damunt i no disposaven encara de prou vagons nous, ja havien fet salat. Llavors, la companyia va optar per una solució d’allò més pintoresca.

Resulta que els vagons anaven, tots, retolats, a la part exterior, amb unes notacions en números romans que indicaven la classe a què pertanyia cada cotxe. Així, els de primera duien el signe I; els de segona, el signe II i els de tercera, el signe III. Els lectors més grans ho deuen recordar.

Doncs bé, quan va arribar el dia, com que encara no disposaven de tots els cotxes nous que necessitaven per a fer el canvi, es van limitar a deixar-ne uns quants dels antics, però, això sí, esborrant-ne un dels pals amb què es retolava la classe. Així, alguns vagons de tercera (III) van passar a ser de segona (II), amb aquest únic canvi. Naturalment, el preu del passatge es va apujar a la tarifa de segona classe i si et tocava viatjar en un dels antics, doncs mala sort. Després, progressivament, és clar, els vagons de fusta van anar desapareixent a mesura que anaven sent substituïts per les posteriors unitats elèctriques de metall.

Una mesura curiosa, doncs. Una mesura presa al més pur estil espanyol. Una mesura de maquillatge que no millorava res, però que, en aparença, feia l’efecte de respondre al que hi havia previst. Doncs bé. Una cosa semblant s’ha fet amb el problema que s’ha plantejat al batxillerat. La covid-19 ha imposat una manera de treballar que ha dificultat la feina amb els alumnes que han d’obtenir el títol al final d’aquest curs. La previsió per part d’Ensenyament d’ençà que va començar la pandèmia va ser molt poc eficient, tot i que es van omplir la boca de dir que es farien grups d’alumnes reduïts a totes les etapes fins a ràtios impossibles d’assolir sense la corresponent inversió. Una inversió que no estaven disposats a fer. I ara resulta que la gran solució passa per abaixar el nivell d’exigència de tal manera que els alumnes de 2n de batxillerat podran obtenir el títol amb assignatures suspeses si la nota mitjana és igual o superior a l’aprovat. Apa, doncs, fem un capmàs, i si l’alumne s’ha tirat a l’esquena la història de l’art perquè la matèria li semblava una llauna, però ell és un crack en grec i en llatí, doncs ja està bé: no cal que sàpiga un borrall d’història de l’art. I, au! Cap a la facultat, on es tornaran a queixar, cada cop amb més raó, del nivell amb què hi arriben els estudiants. I és clar..., els alumnes, contents com un gínjol d’haver-se pogut saltar una assignatura amb tota la barra. De queixes, ni una. Una bassa d’oli i tothom content!

Aquest és el tarannà del nostre país? Aquest és el país que volem? Un país on els alumnes poden no obtenir el títol amb un 4,9 en una única assignatura, però un país on l’any en què el Govern no ha sabut atacar els problemes que han aparegut –greus i difícils, això no ho nega ningú, però per a això hi és el Govern...– doncs ens saltem totes les normes i donem tanta màniga ampla com convingui. Màniga ampla, a més, en allò que és més fàcil: oferir als adolescents saltar-se l’assignatura que més ràbia els faci si n’hi ha una altra que els ve més de gust que pugui compensar-la. Una solució populista, de caire balsàmic i que, probablement, tindrà molt bona acollida entre una part de l’alumnat i les famílies.

Llastimosa valoració de la feina dels docents, llastimosa valoració del nivell dels preuniversitaris, llastimosa valoració del sistema educatiu, llastimós greuge comparatiu amb els alumnes que fa dos o tres anys no van obtenir el títol per un sol 4,5 i llastimosa valoració per l’esforç i el treball ben fet d’estudiants i docents, que veuen menyspreada la seva feina per una previsió deficient, aliena a uns i altres...

Ja n’hi va haver un precedent el curs passat quan, a causa de la primera onada de la pandèmia, es va optar per concedir una mena d’aprovat general encobert que va fer pujar el nombre de batxillers del 72,65% del curs anterior al 83,25%, un augment de més de 10 punts mai registrat d’un any per l’altre i que, d’acord amb la lògica, no queda justificat de cap manera més que per una rebaixa dels plantejaments.

Aquest curs, es farà una cosa semblant –en aquest cas, però, de manera premeditada– per tal d’encobrir una falta de planificació prèvia que és la que s’hauria d’haver observat per tal que els alumnes de batxillerat tinguessin accés còmode i eficient a totes les assignatures. Una fibra òptica i una wifi que no arriben, ni de bon tros, a tots els centres, uns ordinadors que no han passat de ser una promesa que no s’ha concretat en res i també –diguem-ho tot– la manca de diàleg suficient amb els membres de la comunitat educativa han propiciat que ara l’Administració s’empesqui aquesta mesura, que no és més que un pedaç i una estafa a l’alumnat i a la societat en general.

Soc conscient que les qualificacions, molts cops, no reflecteixen el que saben els alumnes i que l’actual sistema d’avaluació és molt lluny de ser infal·lible, però són una manera d’explicar als estudiants que es valora el seu esforç i són una manera d’informar-los del seu progrés per tal que puguin prendre, ells mateixos, les mesures reguladores que convinguin per tal que el seu procés de formació esdevingui tan productiu com sigui possible. Una manera, si voleu, imperfecta. Però, lamentablement, no tenim res millor per a gestionar el procés que ha de desembocar en l’obtenció o no del títol de batxiller.

I la mesura que s’ha pres sembla valorar, per damunt de tot l’obtenció d’aquest títol. És com dir als estudiants i també a tota la societat: “No us amoïneu. Aneu mal preparats, però el títol, el tindreu igualment. Per tant, que no hàgim sabut crear les condicions idònies perquè us pugueu formar no us ha produït cap greuge”. I sí. Sí que n’hi ha hagut, de greuge.

Perquè el tresor que els joves es poden emportar d’un centre educatiu és precisament el coneixement que van adquirint i la maduresa que els va donant, entre altres coses, el fet d’haver d’adquirir-lo. No pas el títol, que no és més que una constatació oficial (certament qüestionable) que, efectivament, aquell coneixement s’ha adquirit. I, a final de curs, alguns nois i noies, potser marxaran contents a l’estiu perquè, al final, malgrat haver fet el ronsa en alguna assignatura, els han aprovat el batxillerat. Però també n’hi haurà que maleiran la seva sort perquè seran conscients que no hauran pogut treure prou suc dels seus estudis. I això, després de l’esforç que hi hauran esmerçat, ells mateixos i també els seus professors, sap molt de greu.

Igual que aquella RENFE de l’any 68: vendre el que és superficial fent-ho passar fraudulentament per essencial.