Radicalitat adolescent II

En l’article anterior, la radicalitat adolescent la descrivíem a casa. En aquestes ratlles ens aproximarem a la seva expressió en els centres educatius de secundària. Aquests centres funcionen amb unes estructures organitzades i normativitzades regides per un principi d’autoritat. L’objectiu primordial és fer possible l’aprenentatge i el saber ser de tots els seus alumnes. Aquesta objectiu tan essencial, és posat en qüestió a mesura que l’adolescència pren protagonisme a les vides dels nois i noies. En la seva particular metamorfosi , l’acceptació de les normes i de l’autoritat entren en crisi. També apareix l’interrogant del perquè cal estudiar i quin sentit té fer-ho. Preguntar-se elperquèno vol dir que desaparegui en ells les ganes d’aprendre, només passa que sovint el que els interessa pot no coincidir amb el que“toca”aprendre a través de l’ensenyament obligatori. Els avenços en neurociència ens indiquen els enormes canvis que viu el cervell adolescent. En la seva transformació, l’activitat prefrontal fortament vinculada a l’emotivitat i a les relacions socials són predominants per davant de la visió a llarg termini. Per tant, per ells, pensar en termes d’emoció, recompensa immediata o risc, els és més fàcil que pensar en els efectes que poden tenir les seves accions a la llarga . Se sap que el cervell adolescent té predisposició a la baixa autoestima així com també vers l’ansietat i la rebel.lia. L’opinió dels amics i semblants pesa amb molta força a l’hora de conformar el seu autoconcepte. La Dra. Iroise Dumontheil de l’Institut de neurociències de Londres, afirma que els mecanismes de control funcionen millor després de l’adolescència i per tant en aquesta etapa les coses han d’empitjorar per a què després puguin millorar. I tot aquest batibull biològic s’expressa en majúscules als centres educatius en els que l’adolescència no ens arriba sola i destil.lada de la resta de situacions que acompanyen a la persona , sinó que les casuístiques restants, en especial les socials i econòmiques, formen un "totum revolutum" . Cadascun és diferent i a la vegada suma dins el conjunt que conforma l’aula. Aconseguir l’aprenentatge en aquestes circumstàncies, vol dir bàsicament que les hem de tenir molt presents i saber-les objectivar quan ens aclaparen. Una de les qüestions que val la pena explicar als nois i noies és precisament tot aquest procés evolutiu que estan vivint, com està canviant el seu cervell i els canvis físics i psicològics principals que s’hi associen. Els docents hem de dominar una paraula clau amb tota la seva profunditat: la paciència. Sobretot la paciència per donar-los temps a què es produeixi aquesta maduració cerebral progressiva que els portarà a dominar les funcions executives com ho és per exemple la de la planificació. Això vol dir, que la tasca docent a la secundària obligatòria s’ha d’enfocar en buscar els resultats a la llarga. El seu , és un temps de continuïtat en l’aprenentatge i s’alenteix respecte la rapidesa que hi ha hagut en la infantesa. Val la pena però , que mentrestant, li donem el màxim sentit a allò que s’aprèn, que sigui rebut pels adolescents a través de canals que els són propis i alhora fer possible que els docents en fer-ho, ens hi trobem còmodes. Des d’aquest punt de vista, el professor Joan Vaello creu que el secret en aquesta etapa està en contagiar ganes d’aprendre per arribar als coneixements. Per ell , mantenir la motivació a través del contagi d’aquestes ganes , és el que manté el motor en marxa!. Les competències que més pesen en la motivació són tres: la intenció (actitud d’intentar-ho), l’atenció i la contenció (la capacitat de renúncia a elements de distracció). Totes elles o bé s'entrenen o s’atrofien! A les aules l’atenció i la contenció són les competències que trobem més a faltar i la seva falta ens desborda : La impulsivitat o la passivitat en què un adolescent pot rebutjar o acceptar les propostes que li fem, mai deixen indiferent. Madurar vol que l’atenció i la contenció siguin ben entrenades per a ser dominades. Segurament també vol que els docents els sapiguem explicar perquè els les demanem aquestes competències i perquè són tan importants per a ells. Això entronca amb la imprescindible complicitat que necessitem de les famílies. En la mesura que aquestes competències es treballin conjuntament a casa i als centres, els adolescents podran fer-se més resilients, més segurs i més responsables de les seves accions, i per tant arribar millor al món adult. Ara bé, aquest procés requereix un ingredient fonamental: Cal que a casa i a l’institut es transmetin expectatives de la possibilitat de consecució del repte. La nostra confiança i estimació envers el seu procés maduratiu hauria de quedar fora de dubte. En aquests enllaços trobareu propostes educatives per adolescents, elaborades per Enric Roca des de la perspectiva de la neurociència: http://www.edu21.cat/ca/continguts/786 http://www.edu21.cat/ca/activitats/tribunes/62 http://www.teresaterrades.com/?p=707