Ahir em vaig quedar clavada. Vaig entrevistar una catedràtica de Filologia Anglesa de la Universitat de Barcelona, Carme Muñoz, i em va dir una perla darrere de l'altra sobre com ens ho hem de fer perquè les criatures aprenguin anglès. Per començar, per molt que s'hi estrenin ben aviat, en l'estudi, no és cap garantia que n'acabin aprenent. I això és perquè a l'hora d'apuntar-los en una acadèmia cal que ens fixem en la manera com ensenyen l'anglès. Si el que fan és seguir un llibre, lliçó per lliçó, no n'aprendran prou. Segons la catedràtica, el contacte amb l'idioma ha de ser real, de conversa, no d'anar seguint un llibre. Per continuar, si les famílies prefereixen estalviar-se els cèntims d'acadèmies, i invertir-los de cop en un viatge a l'adolescència al país on se'n parli, perfecte, però alerta on s'envia els joves. A Londres, per exemple, a la capital, tenen molts punts d'anar a parar a residències o escoles que estaran plenes d'estudiants estrangers, on potser acabaran parlant més espanyol que anglès. La conclusió de tot plegat no és que no cal començar l'anglès ben aviat, quan són petits i se'ls considera esponges, sinó que cal qualitat. Com en tot. La mateixa catedràtica em deia que potser la qualitat fins i tot es podria acabar trobant mirant dibuixos animats en anglès. I curiosament aquesta mateixa idea la sostenia dissabte passat el periodista Miquel Piris, en l'entrevista al suplement Criatures que li feia l'extraordinari Francesc Orteu. En Piris assegurava que, després d'anys que els seus fills miressin dibuixos en anglès, n'havien acabat tenint un nivell alt. I això que, segons comentava, al principi les criatures maleïen el pare per fer-los-en mirar en un idioma que no n'entenien ni un borrall.
2 min
