M'ho expliquen alguns pares. Quan la criatura arriba a l'adolescència, ja no vol petons ni vol fer el que feia habitualment amb els pares perquè en sent vergonya.
Ho consulto al psicòlegPere Portero, autor del llibre Pensar amb el nas. I em diu: "És normal; està dintre del procés de maduració".
“Els fills busquen la seva independència com a persona, busquen el seu lloc al món i per això s’han d’allunyar dels pares i, fins i tot, fer coses diferents dels gustos dels pares”.
Segons continua explicant el psicòleg, “és un fenomen natural, i no hi ha d’haver cap problema si se sap gestionar bé”. Per exemple, als pares que tenen fills amb edat preadolescent o adolescent, les dues etapes fortes de sentir vergonya, en Pere Portero sempre recomana als pares que creïn el clima de confiança amb els fills perquè es puguin criticar els uns als altres. “És a dir, que els pares puguin aconseguir que els fills els expliquin el que opinen d’ells”. Si aquesta confiança hi és, els pares han d’acceptar les crítiques que els fills els facin. Les han d’assumir.
Hi ha una frase feta, molt popular, que ho ha resumit: “Quan ets petit, els pares ho saben tot; als 10 anys, ho saben quasi tot; a l’adolescència no en saben res, i de gran, qui pogués tenir pares!”.
Doncs, justament és un pas de l’evolució del nen, “anar a la contra dels pares; és de llibre”, continua assenyalant en Pere Portero.
Per això, si es coneix aquesta etapa, “que tots hem viscut”, està bé que els pares adoptin algunes mesures, perquè no s’incrementi. Per exemple, davant dels amics, o en actes socials, poden tractar als fills com si fossin grans, que és el desig que els fills tenen. Una altra història és quan estiguin a casa.
Hi ha famílies que m'ho han explicat. “Al carrer pot ser molt seriós, i m’ho demana a mi també que ho sigui, però, a casa, quan estem tots dos junts sols, que no hi sigui ni el pare ni el germà, és capaç de dir-me: ‘Avui no m’has fet mimos’. I això vol dir que l’he d’abraçar, que l’he de petonejar”.
