El moment de la veritat

Falten dos dies perquè comenci el curs i a casa la valeriana va que vola. Una de les causes que ens ha portat a aquest extrem és el típic error de càlcul. Els nens s’ho han passat massa bé aquest estiu i la tornada a la realitat els ha agafat desprevinguts. Ja ho deia aquell amic nostre, el Julià, mentre els menors d’edat en estat salvatge s’enfangaven en una platja de les Balears: “Aquests nens quan tornin a ciutat tindran una depressió”. Cada any em proposo aconseguir que el proper estiu sigui pitjor, més castrant, però no me’n surto. Des d’aquí prometo esmerçar-m’hi. L’altra raó per consumir infusions calmants és la por escènica. Tots els cursos són importants, però aquest ho és de manera especial. Hi ha qui ha d’aprendre a llegir i a escriure, hi ha qui ha d’assumir que toca pencar de valent i hi ha qui canvia d’escola i de cicle.

Pànic escènic

La por és un sentiment traïdor que es manifesta de moltes maneres. Es pot cridar aterrit i es pot demanar com si res si és possible, legal i constitucional que els nens es desapuntin d’anar a escola. Desapuntar-se de per vida. Quan responc que ni parlar-ne, xato, el subjecte en qüestió calla i rumia. Mitja hora més tard fa una variació a la pregunta: “I de l’institut?” Podria haver-li respost la veritat, que de l’institut un es pot desapuntar no fotent ni brot, convertint-se en un imitador de concursant de reality show, amargant el personal i totes aquestes boniques opcions, però no ho he fet. He mentit i li he dit que no, que de l’institut tampoc no se’n podrà lliurar. Una altra manifestació de la por és l’aparició de vocacions inesperades, com la de cantant de rap. Per casa circula una cançó amb el títol de L’escola no mola que ha ocupat temps, espai i neurones d’un dels meus fills. L’autor frisa per cantar-la al pati i somia a convertir-la en el hit de la temporada. He provat d’avisar-lo de l’opinió dels mestres, de l’efecte que pot tenir quan els companys la cantin a casa i de les conseqüències funestes d’un èxit ràpid i difícil de digerir. No m’ha volgut escoltar però sembla haver recuperat una certa il·lusió pel retorn del dia 12. Ja s’ho farà. Després que no digui que no l’he avisat.

Canvi d’escola

El canvi més important, però, el farà la gran. Ha acabat la primària i toca canvi d’escola i de cicle. Per a ella no serà una transició tan difícil com la d’altres companys de classe, perquè a casa hem practicat l’esport de canviar d’escola de tant en tant. Som així, insatisfets i tocaperes, però ara sabem que el pitjor del canvis són els dies previs, les fantasies gore que un es munta quan pensa en el que passarà i quan és té la certesa d’haver-se tornat a equivocar. Un cop fet el canvi, ja des del primer dia, la realitat s’imposa i tot torna a lloc. Però ara, avui, som al túnel de vestidors, s’han fos els llums i a fora els hooligans de l’equip contrari criden històrics que volen el nostre fetge cuinat amb ceba.

Carib

I si parlo en primera persona del plural és perquè els nanos no són els únics que estan escagarrinats. Servidora i el pare de les criatures també. El repte del nou curs ens té l’ànima envasada al buit fins al punt que hem optat per fugir al Carib. Si tenim en compte tot el que ens espera amb l’inici del nou curs a casa, l’amenaça d’un huracà és una minúcia.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 10 de setembre de 2011