Criatures 14/12/2012

El desdentat

3 min

El tercer dels menors d'edat que tinc a càrrec em pesca cansada i amb el cos lluny d'aquell nivell de col·lagen a la pell dels trenta anys. Però, per sort seva, té una progenitora que pot maquillar la seva condició de mare terrible gràcies a un cert aprenentatge. Allò que amb la gran i el mitjà ha resultat un desastre sísmic, amb el petit, gràcies a la memòria i l'experiència, cola, fins al punt que el nen creix enganyat pensant que té una mare millor de la que té en realitat. Operació Pérez Les dents que cauen de les boques infantils a les onze de la nit són un clar exemple d'això que explico. Amb la gran i el mitjà la caiguda dental em pescava en calces i sense cap regalet miserable per deixar sota el coixí. A casa el ratolí Pérez és una mica mister Scrooge i es nega a oferir diners. Per tant, l'atzucac se solucionava amb corredisses a hores intempestives a les botigues obertes en aquell moment, com, per exemple, la farmàcia de guàrdia, on, amb imaginació, es poden trobar petits obsequis com caramels, colònies, cremes i altres regals igual d'horribles. I quan, per una casualitat còsmica, comprava alguna cosa amb prou temps, acostumava a passar que al moment de la caiguda dental no recordés on coi havia amagat el DVD dels Simpson que vaig trobar a preu de saldo i que el DVD aparegués per sorpresa mesos després rere els pots de llegums. El pitjor cas de tots, però, va ser aquella nit en què el mitjà em va despertar a les quatre de la matinada per anunciar-me que tenia un forat més a la boca. Què fer, llavors? Doncs l'únic que sé fer bé a aquella hora, sense cometre gaires errors. Escriure una carta manipuladora i dogmàtica en què el rosegador explicava, amb aires de servei d'atenció al client de companyia de telefonia, que a partir de certes hores el servei quedava tancat i que el regal passava a rebre's l'endemà, sí o sí. El tercer desdentat Amb el petit, en canvi, per fi n'hem après, i tan bon punt se li mou una dent, el pare de les criatures o jo mateixa ens firem el detall amb antelació. Ni que sigui una antelació d'unes quantes hores. I això és el que vaig fer fa unes setmanes. El petit de la casa es va passar la tarda presumint de dur una dent penjant d'un fil. Estàvem sols i no el podia encolomar a ningú, així que me'l vaig endur a la botiga de joguines del barri amb l'excusa d'agafar idees pel seu aniversari. El nen en va sortir plorant desconsolat. No entenia que em negués a comprar-li aquella joguineta d'un euro i mig de la qual s'havia encapritxat i que a mi, farsant i embulladora, tant m'havia agradat. Amb la joguineta amagada a la bossa em vaig sentir una sàdica, tot i que estava convençuda que aquella dent cauria en poques hores i que del disgust passaria aviat a l'èxtasi. I no. La dent de la punyeta va trigar sis dies a desprendre's i quan el nen per fi va rebre el regal sé que va pensar que aquell miserable rosegador era milions de vegades millor que la seva mare. Però no em va importar. El regal havia arribat i em vaig permetre el luxe de sentir-me una mare professional i eficient. Igual que avui. El menor dels menors d'edat que tinc a càrrec, el tercer desdentat de la nissaga, fa anys i té pastís, regal, article i una mare suposadament complidora. Ja ho sé que un dia descobrirà la veritat, que els Reis i els ratolins són qui són amb un calendari de Google tatuat al cervell. Però mentre no arriba el moment, ell és feliç i jo també. Felicitats, fill! Publicat al suplement Criatures. Dissabte 1 de desembre de 2012

stats