Criatures 29/06/2010

El conte del Pla Infal·lible

2 min

La calor afecta. Un exemple? Aquí teniu el conte d’estiu de la Pitjor Mare del Món: El conte del pla infal·lible

Hi havia una vegada una mare desnaturalitzada que va obrir un llibre per la pàgina exacta que contenia la narració en la que un pare, desnaturalitzat com ella, rebia a casa el seu nadó acabat de néixer amb un cartell que anunciava: “L’estada en aquest hotel finalitza als 18 anys”. La mare va alçar la cella dreta i va començar a calcular: “quan el petit tingui 18 anys jo en tindré... 54!” 54 li va semblar una xifra més que acceptable. Feia temps que havia decidit que no estiraria la pota abans dels 94, l’edat en la que va morir l’únic avi que va tenir el gust de conèixer. Tan li feia que l’estadística familiar s’entossudís en desmentir-li l’esperança de vida, aquell dia s’havia llevat optimista, així que va ignorar els tres avis morts als seixanta anys i va fer la resta 94-54: 40! 40 anys de llibertat! 40 anys de veure pelis japoneses i no precisament d’animació. De llegir a les sis de la tarda al sofà enlloc de fer-ho d’amagat a la banyera. De pintar-se les ungles del peu sobre la catifa persa sense por a que un accident infantil redecorés el bonic estampat. De recuperar el 80% dels seus ingressos. De viure en el nirvana del dolce far niente. Però com s’ho faria? Com aconseguiria transformar els seus petits paràsits en ciutadans autònoms? I després de meditar quatre segons va empescar-se l’EPI, El Pla Infal·lible: La mare desnaturalitzada estava eufòrica. Faria avorrir als nens la seva estança a casa alhora que els formaria com a persones autosuficients i exemplars. Va sortir d’un bot de dins la banyera on s’havia amagat per llegir el llibre-revelació, va relliscar amb la reproducció mullada del Bob Esponja i es va fotre de lloros. L’únic trasbals, a banda de dues dents partides, un braç luxat i tres morats a la cuixa, va ser un estrany episodi de microamnèsia. Per molt que va provar a recordar què hi feia dins la banyera no ho aconseguia. Sabia que havia viscut una epifania, però era incapaç ni tan sols d’intuir-ne el contingut. Sabia que l’epifania l’havia provocat un llibre, però aquest havia desaparegut volant per la finestra del lavabo i, com era habitual, cap membre de la família va encertar a dir-li què era el que llegia. Sabia que la seva felicitat s’havia esvanit en topar contra el terra i no podia fer-hi res, per molt que cada vegada que veia Sesam Street i apareixia aquell ninot amb cara de meló taronja el cor li fes un bot. El fill gran va tocar el dos de casa als vint-i-set anys. El mitjà als trenta i el petit encara hi és, però a la mare desnaturalitzada no li importa perquè és bon nano i té el detall de llençar la brossa abans de sortir de marxa i tornar sempre, sempre, sempre, ben entrada la matinada.

stats