Vida social

L’OMS (l’Organització Mundial de la Salut), a casa, és paraula de Déu. L’OMS aconsella no mirar la tele als matins, fer deures, endreçar el calaix de les calcetes i passar-se la pinta atrapapolls dia sí dia no. Però la recomanació estrella de l’organització és oblidar-se de muntar festes d’aniversari al domicili propi. Fins i tot un delegat de l’àrea infantil va trucar personalment per desaconsellar tal pràctica. No sé si els meus fills es van empassar la bola però el cas és que he aconseguit reduir les festes a la mínima quantitat i expressió.

Festes no, gràcies Sé que els descendents que tinc a càrrec no m’erigiran un monument a la mare enrotllada, però hi ha aspectes de la vida social dels fills amb els quals m’ennuego. Deixo clara d’entrada la meva admiració i solidaritat amb tots els pares i mares que s’embranquen a organitzar saraus a casa. Que, en un gest d’heroi nacional disposat a sacrificar-se, et reben amb una bossa de confeti i et donen carta blanca perquè el llancis per tots els racons. Que conviden vint-i-cinc criatures de quatre anys que s’escampen per tot arreu com una plaga de hàmsters hiperexcitats. Bona gent (molt bona gent) que et diuen que no cal que et quedis i que vinguis a recollir el teu fill d’aquí tres hores. A tots ells, gràcies de tot cor.

Un gran exemple a seguir Jo no sóc així. Ni amb les festes d’aniversari ni amb qualsevol altre aspecte d’aquesta glamurosa i frenètica vida social dels menors d’edat. Vaig tenir un gran exemple, el meu pare. La sola menció del seu nom feia córrer a tots els meus amics. “Que ve el senyor Mansooo” era l’equivalent a petita escala de l’“Aigua!” que criden els manters. Jo no els entenia. Era un home estricte en moltes coses però un gran amant de la broma i els acudits dolents. Ara, de gran, quan ja no hi és, he entès el seu joc de mans. I he fet meva la seva estratègia dissuasiva davant certes criatures i no tan criatures. Sóc especialment antipàtica amb els nens que tenen tendència a amagar-se als armaris amb botes de muntanya. Amb aquells que no et foten ni cas tot i que és la primera vegada que vénen a casa. Amb els petits elements que pretenen fer focs de camp a la cuina i competicions de salt de trampolí a la banyera. Amb aquests em calço la cara de pitbull emprenyat i els dic, assenyalant-los amb el dit índex:“Eh, tu,marrec,vigila, sé on vius i on amagues el cromo de Messi”. La majoria no tornen a venir, i jo encantada.

La sortida d’escola Però el moment àlgid de la vida social no és altre que la sortida d’escola. La paraula més repetida de totes no és berenar sinó totes les variables de quedar. La sortida d’escola és un mar perillós per la gran quantitat de corrents subterranis que el recorren. Hi ha qui vol engiponar el nen al primer que passa, hi ha qui en vol encolomar dos. D’altres supliquen que vingui un altre menor d’edat a casa per distreure el seu. I alguns, molts, simulen sordesa temporal per no fer ni una cosa ni l’altra. Això els pares, però no oblidem els nens. Perquè són ells els grans instigadors, els que pretenen dur un ritme de trobades socials digna d’un hereu del Principat de Mònaco i la meva funció és no abaixar la guàrdia i exercir de terrible senyora Manso, la pitjor mare del món. Gràcies, papa, el truc funciona.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 1 d’octubre de 2011