Tasques domèstiques

Quan la nit de dissabte te la passes plegant cinc quilos de roba en lloc de mirar una pel·li en què hi surti el Viggo Mortensen, ha arribat el moment de plantejar la revolució domèstica. El 15-M i la presa de la Bastilla no són res comparats amb la revolució que cal perquè els menors d’edat passin de subjectes passius a ciutadans actius capaços de col·laborar en les tasques de casa. Però per enfrontar-se al canvi i la revolució cal estar preparat psicològicament per suportar una resistència titànica. Normal, a ningú no li agrada perdre privilegis. S’ha parlat molt de la revolució feminista oblidant que, de vegades,l’actitud dels fills és similar a la d’aquells homes que confonen un microones amb la tele i, a sobre, se’n senten orgullosos. I que quan els hi retreus et diuen que el Charly Rexach també ho fa i mira que bé que li va la vida.

Hotel Bahia Beach

La pedagogia clàssica aconsella que els fills col·laborin en les tasques de casa perquè els nanos han de tenir clar que viuen en comunitat, una família, i que han de contribuir. I que els hem d’educar perquè siguin capaços de valdre’s per ells mateixos. Però la crua realitat és que han de pencar perquè una casa no és l’Hotel Bahia Beach, ni els seus pares uns cambrers contractats per una ETT. I per aconseguir-ho no cal escarrassar-s’hi amb discursets morals perquè és possible que el temps lliure que els has regalat l’hagin fet servir per mirar la tele i et poden dir que de gran serà un futbolista ric i que tindrà qui li ho faci tot (tornem-hi amb el Charly Rexach!). Ni tampoc funciona espantar-los amb la crisi econòmica i amenaçar-los que el més probable és que els toqui treballar enllustrant sabates d’un potentat xinès i que no es podran permetre tenir servei domèstic. Els nens s’han empassat massa dibuixos d’una esponja que parla i ara creuen que tot és possible, fins i tot que quan siguin grans la crisi s’haurà resolt. El millor és aplicar un pla de xoc. Al’hora de les postres anunciar que avui és el primer dia de l’any 1 d.r. (o sigui, després de la revolució) i lliurar-los un dossier amb fotocòpies dels manuals de funcionament de la rentadora, el rentaplats, la nevera i el microones; una targeta de client del súper; el llibre Receptes inofensives per a infants o com esdevenir un petit xef; un GPS amb un mapa detallat de la casa que et porta a llocs claus com ara el calaix dels llençols, l’armari de la roba i el racó de l’escombra, i un enllaç al magnífic tutorial Com aprendre a parar i desparar taula sense arruïnar-se.

No arribarem als tribunals

Els progenitors només rebran una capseta amb dos objectes: dues manilles que s’han de col·locar i tancar. És molt important que la clau de les manilles la tingui un notari, un veí sense nens, o qualsevol persona insensible que es negarà a obrir les manilles abans d’un mes. Passat aquest temps la família haurà fet grans descobriments. Els pares, que ningú no els ha denunciat al Tribunal Penal de l’Haia per fer que un nen de sis anys buidi el rentaplats o estengui la roba, i els fills hauran pogut descobrir que els pares, realment, no són cambrers llogats per una ETT (empresa de treball temporal) sinó persones que tenen dret, per exemple, a veure una bona pel·lícula (insisteixo, si pot ser que hi surti el Viggo Mortensen) i a descansar, en lloc de passar-se la nit dels dissabtes plegant calcetes i calçotets.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 19 de novembre de 2011.