Criatures 07/12/2015

Superherois

3 min

Fa dies algú va penjar aquest missatge al seu Facebook: “Hem d’envair tot Facebook de superherois per la setmana del càncer infantil. Clica al «m’agrada» i t’assignaré un personatge”. La proposta em va agradar i vaig afegir-m’hi. Em va tocar copiar el missatge al meu mur perquè els meus contactes, al seu torn, també s’hi poguessin sumar. I després vaig haver de canviar-me la foto del perfil per la de la Catwoman. I aquí va començar el meu primer problema.

Dones terrenals

Vaig suar la cansalada per trobar una imatge de la Catwoman amb què em sentís mínimament còmoda. Ja entenc que les superheroïnes no són éssers com tu i com jo, però les postures, el nivell dels escots, els pitrams descomunals, els malucs i cintures impossibles em van semblar al·lucinants. Vaig dir-me que si penjava alguna d’aquelles imatges la gent pensaria que m’havia torrat. Més del compte, vull dir. Però, tot i que em va costar, vaig trobar una vinyeta molt vintage i amb certa gràcia. El problema va continuar quan jo mateixa vaig haver d’assignar superheroïnes a les dones que es van voler afegir a la iniciativa. Totes semblen sortides dels somnis calents dels dibuixants de còmics.

Superprogenitors

Els superherois tampoc són una imatge de l’home comú, esclar. Però uns quants són fins i tot ridículs i cap d’ells marca paquet al mateix nivell que marquen pit aquelles supersenyores. I el tors nu, o un trosset de tors nu, només l’ensenya el friqui del Hulk. Ah, i en Thor.

Ho vaig comentar amb una amiga i ella, llavors, va etzibar-me una frase que em va noquejar: “Sí, sí, tens raó, però ¿vols que et digui una cosa? Els superherois som els pares”. Quanta raó concentrada en tan poques paraules! En aquell instant em vaig sentir equipada d’uns superpoders, potser no infinits però sí prou potents. Són poders d’estar per casa, d’acord, i se’ls acaba la bateria massa sovint, o fallen un dia sí i un dia no, i en lloc de veure’s anul·lats per la kriptonita ho estan pel desànim, l’esgotament, les discussions i els desacords. Però tots es regeneren màgicament amb una nit de bon dormir o amb una abraçada o una conversa. De vegades es resisteixen i necessiten urgentment un sopar amb amics, o que succeeixi el miracle de l’ordenació de les llars, un esdeveniment que passa cada 267 dies. O el fenomen encara més rar dels menors d’edat a càrrec (MEC) que fan cas a la primera, que encara triga més i només es repeteix cada 459 jorns.

Però al final els superpoders, per molt de pega que siguin, sempre apareixen i, encara que no sempre a la primera, funcionen. Perquè, a veure... ¿Creieu que Batman seria capaç d’aguantar anys amb el son interromput? ¿Catwoman podria escoltar la mateixa cançó d’Aspencat fins a 1.533 vegades en un mes? ¿Wonder Woman mantindria el seny davant l’actitud desafiant d’un Adolescentis comunis que es nega a... bé, que es nega a tot? ¿I Spiderman, escalaria l’Empire State abans d’enfrontar-se a la sisena reunió de la setmana (la reunió de classe del MEC núm. 1, la del núm. 2, la general de l’esplai, la de música, la del grup d’esplai del MEC núm. 3...)? Fins i tot Superman defalliria davant la planificació d’un menú que hagi de ser ingerit per tots, encara que la ingesta no sigui acceptada de bon grat per cap dels MEC. I nosaltres, a la nostra manera imperfecta, ho fem. Sí, som superprogenitors.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 17 d'octubre de 2015.

stats