La pitjor mare del món

Anna Manso

Salutacions cordials

Visc en un poble camuflat de barri urbà, en què puc caminar com si fos un espectre transparent encara que dugui un pentinat Mildred Roper i calci bambes platejades. I si ho vull puc fer-me visible i aturar-me a xerrar amb les persones que conec, que en el meu cas són moltes. Això últim els menors que tinc a càrrec ho porten fatal. I no ho entenc, perquè, en part, la culpa és seva.

Pares, mares, avis, amics...

Creuar el carrer Astúries (República de Gràcia) sense saludar un mínim de tres persones és una quimera. Els menors d'edat que tinc a càrrec que no es queixin: són tres, han anat a unes quantes escoles i ells, igual que la seva progenitora, també van equipats amb una ànima expansiva i social. O sigui, que tenen un munt d'amics que, al seu torn, tenen pares, mares, avis i àvies; adults amb qui els altres adults congeniem, fem amistat i, esclar, quan hi topem de morros, ens aturem a xerrar.

També passa que visc al barri dels meus ancestres. Una excentricitat que fa que, a banda dels amics fets a l'escola dels fills, també em creui amb la part de parentela que conformem l'irreductible nucli de graciencs de la família. Més gent amb qui xerrar. Però encara n'hi ha d'altres a qui saludo! Els amics personals i els que he anat fent gràcies a la meva feina itinerant i d'encàrrecs i projectes de curta durada, per exemple. Tots troben que el meu barri és un bon lloc per anar a fer un volt, per viure-hi, per... sí, per trobar-se i xerrar. I, per acabar, hi ha els botiguers. Gent a qui veus dia sí, dia també, i que, quan tens nens (torno a descarregar-me de culpa), encara et saluden més. Els menors d'edat que tinc a càrrec estan desesperats.

Mama, no t'aturis

La demanda me la fan quan tenen pressa per arribar a algun lloc i ja m'he aturat a saludar una persona. Llavors em supliquen que al pròxim saludat només li dediqui un cop de cap o, encara millor, l'ignori i li giri la cara. Així, amb una mica de sort, s'ofendrà i mai més voldrà tornar a saber res de mi. Però, en canvi, quan sóc jo qui té pressa i són ells els que han vist el seu amic a la placeta, o aquelles amigues badant davant l'aparador de la botiga de roba, les corredisses són olímpiques. I les estones de xerrar sobre el color de les gomes dels bràquets, les filigranes que es poden fer amb skates i patinets i les mil possibilitats de les escopetes de bales d'escuma són eternes.

De tota manera, les queixes i lamentacions són poc coherents amb el que després demanen. No volen que sigui tan sociable, però les revetlles de Sant Joan, els Cap d'Any i tants dissabtes i diumenges els volen passar envoltats de famílies amigues. I quan suggereixes de limitar el frenesí social es queixen sorollosament. En aquell moment, els acorralo i els recordo les escenetes al carrer, tibant-me la màniga de la jaqueta, arrossegant-me per tal d'allunyar-me de l'interlocutor de torn, que, oh casualitat, forma part d'una de les famílies amb les quals volen organitzar el sarau, i llavors callen. Però la meva dolça revenja és el grup d'amigues amb qui surto a sopar. Totes elles són mares a qui vaig conèixer a la llar d'infants quan hi duia la gran dels menors d'edat que tinc a càrrec. I, en lloc dels fills, les úniques que hem mantingut una relació continuada som nosaltres. Molt de tant en tant marxem de cap de setmana i ho fem soles, sense fills ni parelles. I què fem aquell cap de setmana, a banda de riure pels descosits? Doncs, evidentment, xerrar, xerrar i xerrar.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 19 de gener de 2013.