Que no, coi!

Fins no fa gaire, cada vegada que tenia alguna notícia important per compartir i ho comunicava als amics a l’estil “Us he d’explicar una cosa! Us he d’explicar una cosa!”, massa vegades m’havien respost “Estàs embarassada!”, i en escoltar-ho optava entre fotre un clatellot físic o verbal, i com que sóc una senyora mediterrània, sí, però pacifista, l’opció escollida era la segona. El clatellot verbal el donava en forma de sermonet explicatiu indignat per deixar clar que parir tres menors d’edat a càrrec (MEC) no és equivalent a voler parir-ne quatre, o cinc, o sis. I sobretot insistia en un concepte clau: que no tornaré a parir-ne cap més, coi.

Incomprensible

Tinc 45 anys i ja gairebé ningú em diu animalades sobre embarassos, però encara rebo pressions intolerables de qui menys m’ho esperava, els menors d’edat que tinc a càrrec (MEC). Dic incomprensibles perquè després de reclamar i xuclar atenció personalitzada el màxim d’hores al dia, després d’elevar queixes al Tribunal de Justícia de l’Haia perquè el seu germà li copia els gustos estètics, o perquè la seva germana l’acusa de no tenir vida social, o perquè germà i germana duen a terme pràctiques monopolístiques de l’ordinador familiar, ara resulta que serien feliços si incorporéssim un altre MEC a la nostra vida.

Per això em veig obligada a escriure aquest article i que així mai més ningú no m’etzibi alguna d’aquestes frases espantoses: “Va, que segur que ho enyores”; “Segur que tens ganes de tenir-ne un altre”; “Total, posats a fer, tampoc no hi ha cap diferència entre tenir-ne tres o tenir-ne quatre”; “Ara que són més grans, els MEC t’hi ajudarien”; “Mama t’ho juro, t’ajudaríem”.

I un rave, m’ajudarien! I un rave, no hi ha cap diferència entre tenir-ne tres o quatre! I un rave, tinc ganes de tenir-ne un altre! Jo estic enfocada a ser algun dia una excel·lent tieta àvia i encara més endavant una àvia extraordinària, o dit a la manera de l’escriptor i amic Antoni Dalmases, una PAM (pitjor àvia del món) de primer ordre.

Raves

Aquests raves que endinyo amb alegria no signifiquen que abomini de la meva condició de progenitora. Tot el contrari. Són afirmacions destinades a preservar el bon servei que em veig capaç de prestar. Ja no tinc energia (ni ganes) de llevar-me mil vegades a mitja nit igual que tampoc en tinc per fotre’m gintònics a les quatre de la matinada. No sé com m’ho podria organitzar per ensenyar a menjar croquetes políticament incorrectes (d’aquelles congelades de marca industrial) mentre ajudo a repassar verbs irregulars, em miro els esquemes sobre la Il·lustració fets amb el Bubbl.us i insisteixo que els cordons de les vambes estan fets per ser cordats i no arrossegats per terra.

Ara mateix no sóc un exemple d’excel·lència maternal, que diguéssim. Hi poso bona voluntat, però arribo on arribo. I crido més del que seria recomanable, i l’espifio dia sí dia també. I només de pensar a incorporar un nou MEC a la roda se’m despinten tots els cabells blancs. Si tinc una virtut és la de saber veure que tinc un límit. Una virtut que m’ha costat aprendre, però un cop incorporada al meu programari cerebral no penso desinstal·lar-la. Sí, MECs meus, no penso oferir-vos un altre germà. Espero que no m’ho tingueu en compte i això no vol dir que a canvi accepti tenir gos. Ni tele a l’habitació. Ni comprar tres reproduccions d’AK7 de joguina. Que no, coi!

Publicada al suplement Criatures. Dissabte 29 de novembre de 2014

Segueix-me