La pitjor mare del món

Anna Manso

Pluja d'idees

Sóc una impostora. Vaig pel món parlant a Menors d'Edat a Càrrec (MEC) aliens sobre la imaginació, la creativitat, l'escriptura i coses d'aquestes que fan les persones que escriuen. I els dic que ja es poden espavilar perquè mai han fet falta tanta creativitat i tanta imaginació com ara. Llavors ells em miren i fan que sí amb els ulls, perquè algú, per fi, els diu que tenen imaginació i jo em sento estupenda. Després, arribo a casa, i sembla com si la porta d'entrada contingués un radar mataidees. Perquè els problemes de sempre segueixen igual i jo no tinc punyetera idea de com canviar-ho.

El robot posttecnològic

Algun dia em substituiré per un robot posttecnològic: una capsa de galetes buida amb un MP3 que dugui gravat el trending topic de les meves frases i ningú no se n'adonarà. Tampoc no s'adonaran de res si veuen el robot amagant a la caixa de dalt dels prestatges els objectes que insisteixen a ser a terra. Saben que els objectes són allà, i que si els volen recuperar han de fer alguna mena de treballs socials, com separar la roba blanca de la no blanca, però com que els seus ulls no els veuen, no els afecta. Tampoc no s'immutaran quan el robot es tanqui a l'habitació i afirmi que no pensa buidar el rentaplats ni fer el sopar. Han après a fer-se entrepans amb pa congelat. I encara tremolaran menys quan el robot els anunciï que no pensa despertar-los i que ja poden aprendre a fer servir el despertador, perquè quan volen estan llestos en tres minuts. Això sí, sense fer-se el llit, ni higienitzar-se, ni res del que se suposa que cal fer al matí.

Pluja d'idees

He decidit parodiar-me a mi mateixa i plantejar una pluja d'idees a l'hora de sopar. He proposat quatre àrees amb uns quants títols atractius per despistar-los: manteniment (en realitat: feines de casa), futur (vaja, els estudis), relacions diplomàtiques (atonyinades verbals i físiques) i discursos amb el poder (tractar com cal els seus progenitors).

Tot just començar, la gran ha anunciat que avui han fet una pluja d'idees a classe amb objectius idèntics. Pragmàtica, li dic que ens estalviem feina i que ens digui les respostes: no pegar, no insultar, no trencar. Intento fer un gir ultracreatiu i aconseguir propostes perquè aquests bons propòsits arribin a bon port i rebo una resposta brillant que em desarma: "Fent-ho". Desconcertada per l'alt grau de lucidesa, insisteixo i la gran, múrria, em confessa l'acord a què han arribat a la seva classe. Aquell que trenqui les normes acordades neteja tot el pis. Oh!, em sembla una idea encara més brillant i vull incorporar-la. Però no puc perquè el petit de cop recorda que té gana i s'omple la boca per no parlar. El mitjà diu que no en té i que se'n va. I la gran diu que ella sola no acorda res.

Crec que a casa és tot el contrari del que jo temo. No hi ha una mort de les idees, sinó un excés! A cada bona idea n'hi ha tres que la neutralitzen. Per tant, heus aquí que tinc uns fills ultracreatius! El problema és que dediquen la creativitat a boicotejar el que a mi m'interessa. Com a progenitora és un inconvenient tenir davant tres astuts exemplars de MECs disposats a inventar-se qualsevol estratègia per no fer el que jo els mano. Però si em limito a pensar en la definició estricta d'imaginació -buscar moltes solucions a un sol problema- he d'estar tranquil·la pel seu futur. Aquests tres, quan siguin grans, són ben capaços de, fins i tot, arribar a solucionar la crisi.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 11 de maig de 2013.