Les veig a venir a tres quilòmetres de distància. Tant se val que les tingui davant del nas, xiuxiuejant-me a l'orella mentre envaeixen el meu espai vital o que siguin a Tarragona, la Pobla de Lillet o Ohio i les llegeixi a través de qualsevol pantalla. Els explico les meves petites misèries i em somriuen mentre alcen les celles en un gest magistral mentre sospiren. Perquè elles, ai!, ho saben tot. Escolta'm bé Són dones d'una peça, no com jo, que gasto una ànima pastada a una capsa de Lego. Elles no es desmunten, ni dubten, ni es lamenten, ni tampoc, posats a glossar imperfeccions, se'ls esborrifen els cabells a l'estil Jackson Five quan plou. Sempre tenen una resposta a punt per oferir-me perquè aprengui el que per a mi són misteris insondables: com fer que els menors d'edat que tinc a càrrec s'aficionin al xucrut, com aconseguir que en lloc dels germans Gallagher s'assemblin als components de Mocedades o el secret per no perdre la calma a quarts de deu del vespre quan algú recorda que demà té un examen. Glups! Elles, generoses, em diuen allò tan reconfortant d'"Escolta'm bé", i jo ho faig pensant que aquesta vegada sabran recomanar-me una bona solució i paro l'orella fins que m'adono que, mecasumtot, ho han tornat a fer. Han tornat a endinyar-me la seva realitat virtual de mares periperfectes per a les quals tot és fàcil i automàtic i, per molt que provo de falcar en el seu monòleg alguna frase ("Ja, però és que és la desena vegada que..."), no m'escolten. També n'hi ha que semblen agents de l'MI5 i s'afanyen a demostrar-me que saben més coses dels meus fills que no pas jo ("M'han explicat...", "Sé que...", "Em sembla que tu no te n'adones però...") i que gaudeixen observant com se'm dilaten les pupil·les quan obren el dossier d'informació confidencial. I d'altres, incòmodes pel que els explico, o molestes perquè insinuï que això de ser mare em treu de polleguera sovint, s'afanyen a refregar-me pels morros idíl·lics records de quan elles eren unes Michael Landon eficients i joioses a càrrec... d'un sol menor d'edat. Politburó No els importa gaire que avui tingui un dia idiota i que tan sols vulgui desfogar-me, ni que realment estigui preocupada, farta, exhausta. O que si he transigit i els he regalat aquella joguina quan vaig jurar i perjurar que mai no ho faria és perquè mira, per un dia m'ha donat la gana de canviar el rol de mare castradora. O que el fet de sortir de l'armari i compartir cuites, errors i petits i grans desastres forma part del meu programa de salut mental sí o sí. Com a presidentes d'un politburó maternal, cada vegada que surto de la ratlla o demostro alguna debilitat em condemnen amb la pitjor de les penes possibles: la condescendència. A diferència de les amigues i mares que m'envolten i em volen bé, que m'escolten i m'aconsellen de tu a tu, les condescendents professionals em consideren un cas perdut, o una exagerada. Si voleu detectar-les és ben fàcil: no tenen sentit de l'humor (el seu bon rotllo aparent dura fins que t'adones que no els ha agradat gens que facis broma sobre aquell dia que el seu fill de cinc anys va desendollar la nevera abans de marxar de cap de setmana). Ah!, i per sort meva no els agraden gaire aquests articles. Encara bo. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 8 de desembre de 2012.
3 min
