Criatures 10/09/2012

Manifestació

3 min

Els menors d'edat que tinc a càrrec hi ha coses que tenen molt clares. Per exemple, els seus drets, i en cas de veure'ls conculcats, els reivindiquen i reclamen fins a l'extenuació. Són uns grans artífexs de tècniques de resistència no-violenta. Són tan resistents-insistents que amb la punta del dit petit del peu dret massa vegades trepitgen la frontera que separa la tossuderia de la tortura psicològica. Tal característica és una llauna per a mi, una progenitora amant del despotisme il·lustrat. Però he d'admetre que per a la vida que els ha tocat viure, el gen de la reivindicació els farà servei. Molt. Grinyols, lladrucs i eslògans "Prou de grinyolar!", els dic quan porten hores queixant-se perquè no els compro la col·lecció de cromos dels grans jugadors de futbol esquerrans. La queixa sistemàtica i fleuma no té lloc a casa. Els grinyols per atacs consumistes absurds obtenen com a resposta un lladruc exasperat o, en època de bona salut mental, un silenci britànic, guarnit amb un deliciós, murri i elegant somriure. Aquest hivern la gran em va sorprendre amb un queixa en forma d'eslògan: "N'hi ha que lluiten per la independència i jo lluito per tenir Facebook". Me la vaig mirar, sorpresa, i vaig recordar que quan tenia quatre anys ens la vam endur a la manifestació del "No a la guerra" per fer sentir la nostra veu en contra de la Guerra de l'Iraq. I que un any més tard una nit va sortir al carrer en bata, sabatilles, una cullera a la mà i una cassola al cap per barret per ajudar-nos a evitar que ens enredessin encara més del que ens enreden. Aquella nit de tant en tant preguntava: "Mama, com es diu el dolent?" I jo li responia, disciplinada, tots els noms dels que van creure que el nostre límit d'idiotesa era molt més alt del que en realitat és. També va picar amb força la cassola a la terrassa. I no fa pas gaire, ella i els seus germans van tornar a picar i van tornar a anar de manifestació. I de cassolada en cassolada, de manifestació en manifestació, després d'acompanyar-me a presentar queixes i reclamacions, de veure'm encarar als energúmens que pixen o que deixen que els seus gossos pixin o facin sòlids al nostre carrer, ara, ves, els fills fan eslògans o expliquen emocionats als amics que el dia 11 serem amb molta gent a Barcelona. El dia 11 No està bé mediatitzar els fills i fer-los addictes a un club de futbol, a unes idees polítiques, a una creença religiosa o a qualsevol tipus d'adhesió que ells no poden processar intel·lectualment. Però ho fem, jo la primera, i no me n'avergonyeixo. Quan siguin grans que m'ho discuteixin! No hi ha res que em faci més feliç que l'existència del conflicte generacional. Sense el conflicte generacional aquell prehistòric s'hauria quedat tan tranquil a la cova dels seus pares i la humanitat no hauria trepitjat altres continents ni evolucionat fins a inventar el rentaplats. Així doncs, aquí ho dic públicament: estic mediatitzant els fills per fer-los veure que ja és hora de tocar el dos d'on som, i que és incontestable que si ho reivindiquem amb mètodes pacífics i democràtics hi tenim molt de guanyat, com a mínim la legitimitat. Que sí, que els copiarem i durem al límit la nostra insistència, perquè com deia el Joan Marimon, aquell amic meu, el món és dels tossuts. I que tant de bo quan s'hagin de renovar el DNI la nacionalitat que hi consti sigui una altra, la seva. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 8 de setembre de 2012.

stats