Caducitat

Fa dies que observo el petit dels menors d'edat que tinc a càrrec (MEC) amb recel. Ja fa un cert temps que se li ha despertat la curiositat científica i la seva voluntat d'entendre-ho tot m'ha fet témer el pitjor. Tot i que no ha donat senyals de cap canvi substancial, he pensat que potser li calien uns dies de marge per pair tot el que ha vist. Però res. Ell segueix com sempre, vivint en el món surrealista en què tres senyors amb barba postissa se't colen a casa sense que ningú truqui a la policia i en lloc de fotre't els quartos i la tauleta digital et deixen la sala plena de regals i petites menges d'alt nivell glucèmic. Trastorns Durant les festes de Nadal el ja no tan petit MEC ha vist com la seva progenitora patia trastorns del comportament sense alarmar-se: m'he deixat les claus de manera sistemàtica i he hagut de trucar a l'intèrfon i pronunciar una frase estranya ("Hi ha moros a la costa?"); he creuat el passadís a ritme de runner amb bonys i embalums estranys sota l'abric; en la seva presència he imitat l'intèrpret del funeral de Mandela per comunicar-me amb la dependenta de la botiga de joguines, un lloc al qual, d'altra banda, mai accedeixo a entrar. I he unit amb insistència els conceptes targeta, fum i caguntot. Però no sóc jo l'única a qui ha vist actuar de manera dodecafònica. Davant dels seus ulls la humanitat s'ha passat els quinze dies de vacances omplint les botigues que feia dies que eren buides; competint en generositat a cop de parlar de regals amb l'únic vestigi digne de monarquia, amb el tronc que caga i amb el senyor obès de barba blanca i vestit vermell. I també ha pogut copsar incoherències clamoroses, com la insistència que cap nen es quedés sense joguina (¿però no havíem quedat que tot aquest personal era màgic?), o el fet que els del món adult no deixem de parlar de com ho pagarem tot (tenint en compte que, en teoria, només hem de pagar els tiberis, que tampoc són a base de caviar beluga...). Ell s'ha negat amb una resistència de poblat gal a veure el que tenia davant dels nassos. I jo feliç. Sense ganes de caducar Sí, perquè és l'últim, i quan obri els ulls i caigui fulminat per un cop de roc de realitat, el Nadal mai més serà igual. Que no vol dir que sigui pitjor, però, òbviament, quan la màgia caduqui, deixaré de formar part de la conxorxa mundial en pro de la mentida. Ja no caldrà que m'amagui el videojoc a l'escot, quan obri la porta i senti que ronda per casa, fins a arribar a l'armari secret. I no és només el Nadal. També els moments de renovar les peces dentals deixaran de tenir aquell moment Missió: Impossible (que no es desperti, que no es desperti), en què treus la dent de sota el coixí i hi deixes el regalet o la carta de disculpa pel fet de no tenir regalet, amb la promesa de tornar a visitar-lo l'endemà amb alguna coseta comprada al basar xinès de la cantonada. I tampoc no podré fer-li xantatge emocional dient-li que la NSA no és res comparada amb el poder d'observació de Ses Majestats i el ratolí Pérez (un ratolí fill d'immigrants i perfectament integrat a la terra). De tota manera, crec que no em cal patir. El paio no ha fet NI UNA punyetera pregunta ni qüestionament. Res. Està encantat de la vida i tinc la teoria que no té cap ganes d'assabentar-se del que intueix que s'ha d'assabentar. Doncs au, que segueixi la festa! Però tot té un límit i prometo, això sí, explicar-li la veritat abans no marxi de casa. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 18 de gener de 2014.