Criatures 14/10/2014

Aniversari

3 min

Avui és el meu aniversari i he volgut aprofitar aquesta feliç coincidència per convertir aquest article en un fantàstic autoregal. En faig 45, una xifra contundent i estupenda que no em dóna la gana d’amagar, i vull celebrar-ho amb les ulleres de 3D posades per seguir veient la vida de forma estroboscòpica, compartint amb vosaltres els regals que no cal que em doni ningú, perquè ja els he rebut.

Articles i altres regals

Sóc una dona amb sort, malgrat que aquests articles puguin despistar més d’un fent pensar que el meu dia a dia és una col·lecció de laments i desgràcies. De fet tinc tanta sort que els petits infortunis de la vida domèstica els puc transformar en matèria humorística per a aquests articles i un llibre, i a casa tothom ho accepta, és més, m’hi ajuden (“Va, mama, no t’enfadis, això et pot servir per a un article”). Uns escrits amb uns efectes secundaris que han estat una autèntica meravella. Sí, l’humor cura, i quan he estat una digna pitjor mare del món i he portat fatal algun conflicte amb algun dels menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) i després l’he escrit, el conflicte-bomba ha passat a ser un problema-llufa. Potser ja l’havia paït i l’escriptura l’ha acabat de diluir i osmotitzar en el meu organisme. Però potser encara em coïa com un refotut mal de queixal i l’humor amb què salpebro l’article sí o sí ha acabat donant com a resultat... més humor!

Però la base d’aquest sentir-me afortunada són ells, els tres MEC. La psicòloga Carme Thió ha escrit un llibre amb un títol molt bo: M’agrada la família que m’ha tocat. Doncs a mi també. I amb tota la seva manera de funcionar, perquè quan em bloquegen al WhatsApp descobreixo que el meu esperit zen està més desenvolupat que no pensava. Perquè em fan massatges als peus per fer-se perdonar que no els ha donat la gana de recollir les divuit joguines escampades per terra, i els sap greu que ho hagi acabat fent jo mentre els dic “Acomiada’t de les joguines, que se’n van de vacances a Jamaica una setmana”. Perquè quan em veuen fotuda m’abracen i em porten al sofà per veure junts alguna cosa que em faci petar de riure. O, si és molt greu, agafen un llibre i llegeixen, perquè són llestos i saben que la imatge m’estova fins a convertir-me en pasta de paper. Perquè són vitals, capaços de fer tot el que es proposin i tenen el cor molt gran. Perquè quan s’equivoquen, quan passen coses, per molt que s’amaguin rere un escut d’emprenyamenta torracollònica, ells i jo sabem que és això, un escut, una disfressa que acaba per fondre’s.

Més regals

Viure amb ells fa que el meu cervell vagi a velocitat ultrasònica i que la creativitat es dispari. Em diverteixo inventant mètodes per enredar-los amb les tasques domèstiques. Ells es diverteixen inventant maneres d’escaquejar-se. Gràcies a tots tres estic hiperconnectada al món i m’ensenyen milions de conceptes nous. Aquesta setmana, per exemple, he après que fer-se la L és rapar-se les parts laterals de la clepsa dibuixant una L al crani. I després hi ha l’activitat física. Aviat penso presentar una proposta al COI perquè l’ofici de progenitor esdevingui esport olímpic.

Però el millor dels tres MEC no té nom. Són ells mateixos, la seva energia i la seva existència, tot el que hem viscut i tot el que ens queda per viure. Sí, avui és el meu aniversari i confirmo altre cop que fer anys al seu costat és el millor regal.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 27 de setembre de 2014

stats