Massa bonic per ser veritat
L'àvia -la nonna- va comprar plastilina als nens. Uns pocs colors: blau cel i taronja, sobretot. I una mica de verd i vermell, també. Em vaig afegir al joc. Allà on la mainada hi van veure avions, planetes i serps, jo hi vaig veure un blauet. Vaig adjudicar-me amicalment part de la plastilina i vaig fer, amb capes del color adequat i un bec llarg amb un escuradents com a esquelet, l'ocell que tenia en ment. Només li fallava el blanc de galtes i gola, que vam mirar d'aconseguir amb una mica de Tippex. Clavat a sobre un pal semblava talment un blauet de veritat. Literalment, clavadet. Ben bonic.
La idea seguia. Al costat de cals avis hi ha un estany força bucòlic i solitari. Hi fan vida centenars d'ànecs, martinets, cabussons i corbmarins, i algun blauet fugisser, també. Al vespre hi vaig anar tot sol i vaig construïr-hi un amagatall un xic precari i vaig clavar, just al davant, uns pocs pals a la riba fangosa, perquè servissin com a posader pels blauets. Cal dir que també vaig clavar els peus en un racó més tou del previst i vaig haver de tirar-me a sobre la riba fangosa per no ser engolit pel llot pestilent, al pur estil arenas movedizas. No tan bonic, però còmic.
L'endemà a l'alba, encara ben fosc, vaig tornar-hi amb el blauet de plastilina i el vaig enforquillar sobre un dels pals. Semblava de carn i ossos. El pla era atreure algun blauet de debó -és un ocell molt territorial, que de seguida s'enfada si algun altre blauet se li fica a casa-, i fer que s'aturés als posaders propers, per veure'l de ben a la vora i poder-lo fotografiar des del meu aguait. I va funcionar. Això sí, després d'una bona estona d'espera en silenci absolut, -mentre el blauet s'ho pensava vaig tenir ocasió de veure una guineu patrullant la riba del llac, i martinets blancs pescant, i cabussets a poca distància. Tot molt bonic. L'última tarda a cals avis vaig decidir-me a compartir el goig dels blauets en família. La petita no va voler venir, directament, i el gran ho va fer més enganyat que conscient del repte. Al llac -no tan solitari, es veu...-, algú ens havia desmuntat l'aguait. Però vaig tornar a clavar el fals blauet a sobre un pal riberenc, per provar sort. Des d'un embarcador vam esperar el blauet veritable, mentre els esplugabous i els corbmarins ens sobrevolaven, camí del dormider. La paciència va començar a decaure a mesura que la humitat del capvespre ens travessava la roba. Un blauet, poruc i distant, tot just es va deixar veure volant com una fletxa arran d'aigua, massa lluny per gaudir dels seus colors, apagats també per la llum minvant. El blauet promès, multicolor, desvergonyit i proper, quedarà per una altra ocasió. És massa bonic per ser veritat, encara.