SÍ PERÒ NO

Estic de Rodríguez amb els nens.

Anem bastant bé de temps. Estan vestits i els falta poc per esmorzar.

- Vaig a dutxar-me. Tardo 10 minuts. Seguiu esmorzant. Segur que quan torno ja heu acabat.

Agafo l'aparell de ràdio perquè sóc de transistor. Podria tenir una ràdio a la cuina, un altra a l'habitació i al bany però m'agrada passejar-la d'una banda cap a l'altra, constantment conscient que l'escolto perquè vull.

- No, mama! Deixa'ns la ràdio, si us plau.

- Segur?

- Sííííí!!!

Em sorprèn. Són dels que fins fa 4 dies em demanaven que traiés les notícies, que Quin rollo, que Volem música... Però fa setmanes que les escolten, em van dient l'hora o el temps que farà.

Em fa pal, ara em quedaré sense les meves notícies però m'agrada tant la idea que me la demanin que marxo envoltada de silenci. Somric satisfeta, convençuda que m'ha costat però ho he aconseguit. Desfaig el camí dutxada i vestida, llesta per marxar cap a l'escola.

- Com aneu no(_ _)?

No tinc temps d'acabar la frase que me'ls trobo ballant entusiasmats, amb l'esmorzar abandonat mentre la ràdio sona a tot drap. Riuen còmplices. No cal dir res, me l'han col·lat. La música segueix sonant. És evident que canvien el dial de meravella.

- I les meves notícies???

- No sabem què ha passat...

- I l'esmorzar???

Riuen sense parar.

- Vinga, acabeu que farem tard!

- T'hem fet una broma.

- Me l'he cregut fill.

M'han enredat i hi he caigut de quatre grapes. Primera i última. Demà no em desenganxo de la meva ràdio. Si en volen una que la demanin als Reis.