Dues mames, dos papes, una mama i un papa

He sabut que una escola pública de Barcelona: el Turó Blau de Sant Andreu, no te els lavabos diferenciats per a nens o nenes, hi ha un sol cartell per a tots/es que no diferencia per gènere. Ole, ole i ole...em sembla una idea genial!!!

Sembla un petit gest que podria no anar més enllà del cartellet penjat a la porta, però forma part d’una estratègia educativa més àmplia que pretén sensibilitzar els infants sobre la diversitat a les aules en el sentit més ampli: diversitat de religió, diversitat de creences i diversitat de models familiars, entre d’altres.

I a mi això em sembla molt gran, perquè cal alguna cosa més que, simplement, parlar-ne.

Ja fa anys que diverses organitzacions al nostre país treballen per tal que les escoles integrin i s’adaptin a l’ampli ventall de possibilitats que hi ha a la nostra societat. I penso que això s’hauria de fer no de manera excepcional, sinó transversal. Per exemple, de la mateixa manera que no es tracta de parlar de la diversitat funcional només quan a l’escola hi ha algun alumne amb ceguesa o autisme o cadira de rodes, tampoc no es tracta de debatre sobre l’orientació sexual, sinó de treballar la identitat i totes les possibilitats que aquesta significa.

Perquè la clau és el respecte, i cal que a l’escola i a casa defensem aquest valor no pas com un concepte teòric, sinó pràctic. I és molt més fàcil si obrim els ulls i la porta al que tenim més a prop.

Deixeu-me que avui destaqui la feina que encara queda per fer quan parlem de família. Ho faré a partir d’un exemple que m’ha donat la meva filla de 4 anys: l’altra dia, ella mateixa, em deia que s’havia enfadat amb la seva amiga a l’hora del pati perquè jugaven a “mames i papes” i les dues volien fer de mama. Quan li vaig suggerir que les dues podien fer el mateix paper perquè hi havia famílies amb dues mames o dos papes, em va mirar fixament, amb les celles aixecades i va callar estranyada. Fins que em va dir “noooo”...es va girar i va canviar de tema.

Per sort, en el nostre entorn sí que hi ha famílies formades per dues mares o dos pares, però fins ara, no és res que destaquem com a extraordinari als nostres fills (i queda clar que la meva filla no ho ha percebut).

A l’escola també hi ha famílies diverses: monoparentals, reconstruïdes, homoparentals. Però pel que sé, encara han d’anar assenyalant que es vigili amb l’ús del llenguatge i de certs materials del tipus “fes un dibuix del que has fet aquest cap de setmana amb la mama i el papa”, o amb senzills fulls d’inscripció: “nom del pare-nom de la mare”.

Per sort, aquest també és un tema que preocupa a l’equip docent, però no es tracta que quedi a les mans dels mestre que es fan càrrec d’aquest o d’aquell cas “especial” un curs o l’altra.

Des del meu punt de vista, la resposta hauria de ser global i transversal, tota la comunitat educativa hauríem de fer una reflexió profunda de fins a quin punt estem incloent la diversitat individual i familiar al nostre centre o si només veiem certs cassos com a excepcionals i els acollim.

I passem a l’acció d’una vegada: fem l’escola accessible a les cadires de rodes i a les diferents cultures, parlem obertament de famílies (més que de mares i pares) a les circulars, repensem certes festes i activitats i sí, canviem els cartells del bany i parlem-ne.

La realitat és la diversitat, i és això el que hem de reconèixer. Cal seguir avançant perquè a l’escola hi hagi lloc per a tots i totes.