Comprensió i Respecte

Aprofito aquesta finestra al món per a recordar que malgrat compartim moltes coses com a “persones humanes”, no tots som iguals, fins i tot en circumstàncies tan excepcionals com les que estem vivint ara mateix, les que ens obliguen a quedar-nos tancats a casa.

Més enllà del debat polític i social que es pugui generar a partir de les mesures adoptades, soc aquí per a destacar que aquesta situació posa en evidència valors i actituds davant de la diversitat que caldria fer conscients.

Està clar que la solidaritat, el suport i l’agraïment són a l’odre del dia: gent que ofereix idees i recursos gratuïts per les xarxes, gent que aplaudeix des dels balcons en reconeixement de la tasca del personal sanitari, transportistes, treballadors/es dels supermercats..., gent que s’ofereix per a fer mascaretes, que donen material als Ajuntaments...aquestes iniciatives són les que certament, ens commouen i encoratgen, ens recorden que encara hi ha esperança, que malgrat tot, la gent, som capaços de fer coses Junts pel be de tots.

Però...al llarg d’aquesta primera setmana he seguit de molt a prop un fet que m’entristeix i em preocupa: la gent que increpa, crida i insulta a les persones que veu pel carrer, en especial, quan les que passegen tenen TEA ( trastorn de l’espectre autista).

Entenc que quan el Govern va decretar l’Estat d’Alarma que ens va tancar a tots a casa amb la canalla, no va tenir temps de pensar en les situacions especials ni en les excepcions, entenc que en aquell moment calia actuar de manera contundent pel be de tots.

Entenc que la majoria de ciutadans (per no dir tots) hem entès la gravetat de la situació que ens obliga al confinament i per tant, ens quedem a casa, per la nostra seguretat i la dels altres.

Però al costat d’aquesta consciència col·lectiva, hi ha les realitats particulars: les d’aquelles famílies que han de conviure amb un infant, jove o adult amb TEA.

Famílies que de cop, han perdut el marc de les rutines que són molt importants per aquestes persones, que els donen seguretat i tranquil·litat . Que han passat de tenir el suport extern de centres i professionals unes hores al dia a fer-se càrrec al 100% de la seva atenció (aprofito per explicar que molts dels professionals que treballen en aquests centres físicament tancats, estan oferint un suport extraordinari a aquestes famílies a través del telèfon i videoconferències, preocupant-se directament pel seu benestar i oferint el seu suport i les orientacions necessàries. Aquests també es mereixen un aplaudiment!!! Per no parlar dels que estan fent-se càrrec de les persones amb discapacitat que viuen en llars residències o residències).

Aquests dies, he parlat amb famílies que han de fer malabars amb el teletreball, el seu fill amb TEA, la resta de fills menors, la casa, el menjar, les preocupacions per la salut i l’economia... He parlat amb mares que estan soles amb tot això o que la seva parella ha de sortir a treballar i tal com estan les coses, ha de fer torns esgotadors i marxa de casa a les 6 del matí i entra a les 22h, amb el risc de tornar amb un contagi.

Avui ja portem força dies de confinament i segurament, ja sabeu del cert el que significa mantenir un mínim nivell de calma a casa amb la canalla. Ara, imagineu com deu ser si el teu fill no pot gestionar l’angoixa que li crea haver perdut les seves rutines, ni poder sortir al carrer. Que no entén res de de coronavirus ni de confinament ni d’estat d’alarma.

Us puc assegurar que, abans de sortir al carrer, les mares i pares que tenen fills amb TEA ho han provat tot a casa: musica, rutines, entreteniments, jocs, fitxes, pictogrames...però de vegades, no hi ha altra manera. Per que sortir al carrer pot significar trencar amb una situació de molta ansietat o prevenir-la, vol dir respirar, moure’s o com a mínim un moment de treva.

I aquí em teniu, recordant de nou que hi ha discapacitats que no es veuen, que la diversitat forma part de la realitat i sobretot, demanant respecte.

Divendres, el Ministeri de Sanitat va publicar al BOE una instrucció on s’especifica que les persones amb diagnòstic de TEA i conductes disruptives "poden fer els desplaçaments que siguin necessaris, sempre que es respectin les mesures necessàries per evitar el contagi" del coronavirus. Genial! Ho estàvem esperant.

Ara només cal que la resta, sobretot, els que miren per la finestra, entenguin que abans d’increpar algú, és millor plantejar-se que potser aquesta mare o pare que passegen amb aquest infant, jove o adult al seu costat ho necessiten de debò.

I ja posats, que per comptes d’un crit, el que necessiten de veritat és comprensió, respecte, ànim i perquè no: un fort aplaudiment.

***La imatge que acompanya a aquest Post és de Miguel Gallardo, il·lustrador i autor de “Maria i Jo”, llibre publicat per Astiberri, que també podeu veure en pel·lícula.